Vam fer tot el papeleo, recuperar la fiança, pim pam i vam sortir al carrer. Vista la bona experiència amb el taxi de l’altra nit, vam decidir anar amb taxi fins a l’hostal o un lloc que estès mínimament prop d’aquest. L’experiència de taxi mola més de dia que de nit, el viatge és molt més temerari.
El barri de l’hostal era notablement més pobre que el primer... com ho sabíem? La brossa tirada pel carrer tardava més en recollir-se i l’increment exponencial de prostíbuls n’eren dos proves inconfusibles. Tot i així, la seguretat a Shanghai era imperant i no ens vam preocupar ni un segon.
Pel que fa l’hostal, era similar a l’altre però teníem una línia de metro que passava pel costat i l’habitació era algo més gran.
A Xina també tenen IKEA i pel que sembla no és massa fals!
A la DVDteca de l'hostal, bromes apart com la de la foto, tenien películes que encara no havíen arribat al cinema. La cosa és que abans de arriscar-te a veure una peli dolenta al cine, primer et compres la pirata, i si mola la vas a veure al cine :D.
Un teclat xinèsTime for lunch! I avui, al ser dissabte tocava un festí de.... KFC! El Kentucky és molt famós a Xina i no pas precisament pel seu pollastre, sinó per les seves hamburgueses.
Aquests ideogrames, sonen a Kentucky Fried Chicken, però el significat individual de cada ideograma no té res a veure amb KFC.Per menys de 8 euros ens vam fer una Pepsi de litre i mig, i un cubo i mig de pollastre (més panotxa de blat de moro).
El nostre dinarEn ben dinat, era hora de redimir-nos i vam tornar al temple de Longhua, on ni el Cralos ni el Cerni ni jo havíem sabut arribar a temps per fer-hi una visita decent.
Les línies de metro del costat de l'hostal, per sorpresa nostra eren línies a l'aire lliure.
Cap a Longhua, aquest cop amb temps
Les teulades fujins triomfen moltíssim!
Durant la cerimònia costava moure's entre la gent.
Un altar amb les seves ofrenes.
La nau principal, on hi havien tots els monges budistesEls fujintaos, com molt bé ens va explicar en Lluís unes hores més tard, són gent que no tenen intimitat. Són molt desvergonyits a l’hora d’apropar-se a desconeguts i com que fan la seva vida íntegrament al carrer (la gran majoria), no saben respectar el que a Occident s’anomena espai vital. És una mica difícil d’explicar.
Per exemple, i com veureu a alguna foto, si estàs fent un dibuix, una foto, jugant a una consola o simplement fent una compra o regatejant, és de lo més habitual que vingui un fujin i comenci a mirar-te des de molt aprop (envaint el teu espai vital), i fins i tot acabi intervenint en l’activitat. Allò que nosaltres podríem denominar com a situació tensa, hostil i molesta, per a ells és de lo més normal.
En Cralos intimidat per un fujin (no va ser l'únic) mentre realitzava un esbos del paisatge.Ell es cagava en els xinos, i ells ni tan sols s'immutaven :)
La cerimònia es repetia a través d’uns altaveus i el tot era una experiència molt surrealista. Al acabar-se la cerimònia, la gent llençava una mena de “origamis” xinos al cremador d’encens, que estava ple a vessar.
Preparant les coses per cremar.
Sort que hi havia algú que controlava la foguera, perquè sinó tot allò podria haver acabat amb desgracia.
Aquests són els tios més carregats que vam poder veure en tot el viatge: per pedalejar necessitaven tres tios que empenyessin des de darrera.Pensàvem que la situació no podia ser més freak, però si que podia i ho va ser: feia un dia nuvolat i al acabar-se la cerimònia va sortir el sol entre els núvols... pel que sembla els devots van atribuir allò a una mena de miracle i la gent va començar a filmar i a fer fotos al cel. Després començaven a pregar, com a agraïment.
Observant l'aparent miracle que hi havia al cel.
Vam ser allà durant força estona fins que vam decidir fer cap a la cita de les 6, amb els catalans a People’s Square, on el Lluís ens portaria cap un espectacular massatge de peus.
De People’s Square vam anar cap a Laoximen i d’allà va començar una visita guiada pel que era un barri antic antic de Shanghai, amb explicacions dignes dels millors guies de Shanghai ^^. Com vivia una família xinesa corrent (vam entrar a casa d’uns)? Quines eren les polítiques de construcció dels xinos? Com havia evolucionat el barri en 8 anys? Com es fa un pato laquejat (vam entrar a una cuina a veure-ho)? Totes aquestes qüestions i moltes altres van ser resoltes.
Aquesta construcció és un clar exemple de lo poc definida que està la propietat horitzontal i vertical a la Xina. Pel que vam entendre, a partir del moment que el sòl és teu, si tens els diners, pots pujar el que vulguis.En el cas de la foto és del plan "vull pujar 4 pisos la meva casa (les del voltant màxim en tenien 2)" i li responen "però senyor! hi ha un cable d'alta tensió que passa per sobre!" i diu "doncs cap problema, el fem passar per l'habitació del nen i seguim pujant". Dit i fet.
Un botiga que venia seda i tenia moooooooooooolts neonsAmb els 8 anys que portava el Lluís a Shanghai, els parlava amb mandarí i els feia passar rectes. Era una situació d’pWner brutalíssima. L’Abigail i en Ferran van haver de marxar però nosaltres vam continuar i vam anar a sopar abans dels massatges al peus.
En Lluís va decidir portar-nos en un lloc que deia que menjaríem bé... i va resultar ser el restaurant de carrer on vam sopar el dia 4 (i mireu que Shanghai és gran!). Vam menjar molt a lo gran (sense necessitat de rentar-nos les mans abans, clar que si!): gambes, peix, carn, arròs i més coses que ara no recordo. De postres vam menjar meló, que prèviament havíem comprat en una botiga de no massa lluny i ens el vam fer tallar allà, al restaurant, per la dona somrient.
Als següents dies, notaríem un altre baix moment intestinal, però creieu-me si us dic que tot estava boníssim (5 euros per cap, crec)!
En Maurici, el Cerni, en Lluís, la dona somrient i en Cralos
No ens vam poder acabar el sopar...Vam fer via cap al centre de massatges, on havíem dit que arribaríem a les 10 i ja eren quasi les 11. Teníem els llocs reservats.
El massatge de peus va ser algo que, si visqués a Shanghai, faria cada 2 o 3 dies... es taaaaaaaaaaaaaaaaaaaan brutal! Amb una horeta més o menys, el dolor de peus de caminar tota una setmana va quedar resolt (3 euros per cap :D).
El local de massatges, per lo vist també era la casa de les dones que hi treballaven, en el sentit que, curraven allà tot el dia i a la nit dormien a les camilles dels clients. Suposo que moltes venien de fora de Shanghai i en dates assenyalades tornaven a les seves respectives cases. El treball és el treball.Mentre ens feien el massatge, nosaltres ens rèiem dels xinos i les xines es reien de nosaltres.
Massatge de peus a Laoximen! (no feu cas del que dic, és tant bullshit)
L’endemà marxàvem cap a Hangzhou (un poble amb temples i llacs) a passar el dia i com encara no teníem els bitllets de tornada pel vespre, en Lluís va donar-nos el bon consell de anar-los a comprar aquella mateixa nit, per estalviar-nos cues i algun ensurt.
Pel que semblava, l’estació de trens estava plena a vessar durant la major part del dia i a la nit no tancava. Vam comprar els tiquets i el Cerni va marxar en bici (que li havia deixat en Lluís) cap a l’hostal i nosaltres vam agafar taxi (metro tancat T-T ).
Possible Carmageddon nocturn :D! (i nem dient parides...)
El consell va ser vital per estalviar-nos temps pel dia següent. Hangzhou! Here we goooooooooooooooo!
P.S: Volem agrair a l’Abigail, al Ferran i al Lluís tota la seva dedicació, temps i simpatia que ens van dedicar al ensenyar-nos el que un no sempre pot veure de Shanghai, així com la seva agradable companyia en el sopar, el passeig pel barri antic i el massatge. Moltes gràcies!
P.S: Prepareu-vos perquè és possible que al pròxim post hi hagin més fotos que mai!
1 comentari:
És curiosa aquesta costum de no respectar l'espai vital dels altres! Si a nosaltres ens sobta, imagina't als australians, que diuen que són dels qui necessiten més espai de tots!
Publica un comentari a l'entrada