divendres, 26 de desembre de 2008

Post 96: Sobre la fotografia nocturna ^^

Encara molt inexpert amb el tema i tot, l’altre dia vaig anar a la Vall d’ Íncles a la nit per intentar fer alguna foto: vaig aprendre moltes coses.

Lo primer que vaig aprendre i la veritat és que no hi vaig caure fins al cap d’una estona, és que estem en una època del cicle lunar en que la lluna no es deixa veure massa, és a dir, que bàsicament no es veia i per tant, no “il•luminava” l’escena. També vaig aprendre que la llum paràsita dels llocs poblats és molt mala persona i que, sense llum lunar per il•luminar, l’estona que havia de deixar la càmera amb llarga exposició era molt alt i per tant la imatge quedava plena de soroll (més l’escalfament del sensor, que provoca taques lletges). Una altra cosa que juga males passades en la fotografia nocturna és el fred, que per molt tapat que vagis, si et quedés quiet (i amb aquest tipus de fotografia has de tenir molta paciència, ja que estem parlant de fotos d’uns 3 minuts a uns 7 o 8), ja l’has cagat. Apart, el fred també afecta a la càmera, tant a l’autonomia de la bateria, que és més curta, com en el funcionament de la càmera que és més lent, de la mateixa manera que a les pales del diafragma de l’objectiu (diguem-ne “l’ull de l’objectiu”), què es fan més dures de moure perquè l’oli que hi ha per lubricar-les es torna més viscós (i es pot congelar) degut a les baixes temperatures. Un altra dificultat que hi ha és la “soledat” en la que un es troba, que provoca “putades” psicològiques, com per exemple que entre foto i foto sents sorolls entre la foscor que et fan tornar boig XD (jo sentia un animal respirant jajaja!). Finalment, i potser la cosa més important que vaig aprendre de tota la sessió, és que quan acabes de fer fotos i treus la càmera d’un ambient molt fred i la portes cap a un ambient més calent, hi ha el problema de la condensació, segons la humitat de l’ambient. Què vol dir això? Bàsicament que es pot formar aigua dintre de la càmera i això pugui afectar directament als circuits elèctrics de la màquina. Per tant el que s’ha de fer a l’acabar és apagar la càmera i no reobrir-la fins al cap d’unes hores, ja en l’ambient càlid i si pot ser poc humit.

Definitivament, aquesta experiència es tornarà a repetir i espero que el pròxim cop sigui més successful (no tinc cap foto potable de l’experiència per ensenyar-vos). Us mantindré informats :D.

Post 95: De la 5D i els objectius manuals

Portava mesos rumiant-ho (de vegades m’escalfo massa el cap realment...) i finalment el canvi ja és efectiu. Per fi he fet el salt a les càmeres rèflex digital (DSLR), jubilant la Sony F717 amb la que trastejava fins ara (5 anys).

La candidata a substituir la F717 és ni més ni menys que la Canon EOS 5D. És un salt força considerable pel que fa a tot: sensor Full-Frame (equivalent als 35mm), una resolució força més correcta que la F717 (de 5MP a 10MP i pico crec), ISOs totalment utilitzables, un visor rèflex, i altres parafernàlies que fan que fer fotos es converteixi en una activitat “orgàsmica” (cada cop que se sent l’obturació de la càmera és tant grrrrr ohhhhhhh mwhaaaaaa!...). Ara la responsabilitat a l'hora de fer fotos és tremendament més gran.

La Canon EOS 5D, amb un objectiu una mica desproporcional al cos de la càmera, un Carl Zeiss Distagon 28mm f2.8.

Fer el salt a la gama DSLR implica un notable salt qualitatiu, acompanyat d’un aprenentatge considerablement ric en el món de la fotografia (tot i que amb la F717 n’he après molt) i un desemborsament econòmic força més elevat que amb les compactes. És a dir, has de comprar un cos d’una càmera per una banda, un flash per l’altra, objectius per fer les fotos, targes de memòria i altres accessoris per a poder tenir les mateixes funcions fotogràfiques que amb una compacta (i dic fotogràfiques perquè amb les DSLR només pots fer fotos (tot i que algunes comencen a incorporar gravació de vídeo)) i no és pas del tot barato.

En l’entrada a aquest nou món de les DSLR, m’he marcat un objectiu: utilitzar NOMÉS objectius manuals. Què vull dir amb això? Doncs vull utilitzar només objectius (preferiblement vells, d’uns 30 o més anys, que són més barats i ofereixen una qualitat brutal) d’enfocament i de diafragmatge manual i de longitud focal fixa (en altres paraules, no zoom). Per què he decidit això? Doncs per una part perquè tinc un trauma d’un objectiu zoom de la gama alta de Canon que esperava i no va arribar (i en dono gràcies) en bastants mesos i em vaig veure obligat a reconsiderar tot el tema. Per l’altra part, he decidit que cal continuar aprenent de la fotografia i, què millor per fer-ho que fent-ho amb objectius manuals?. Quins avantatges té doncs? Doncs els avantatges són que amb una focal fixa, per arribar a lo que vols fotografiar o t’apropes o t’allunyes, caminant, i no amb el zoom :D. D’altra banda, també tens absolut control (i de forma obligada, ja que si ets mandrós la foto no surt bé) sobre la foto i els mèrits després són teus i no de la càmera :D. A més a més, a l’enfocar a mà, és com si tinguessis infinits punts d’enfocament a tota la pantalla: enfoques ON TU VOLS. Bàsicament, per fer la foto has de pensar molt més (i això vol dir que ets més lent) i això enriqueix molt i ajuda a aconseguir un estil propi. També cal dir que amb objectius manuals un es deixa menys diners i sovint la qualitat és sorprenentment bona (imagino que perquè són objectius pensats per a 35mm, quan els objectius de les digitals estan pensats per “coses” més petites).

EOS 5D + Distagon 28/2.8 (amb el diafragma a plena obertura) i Planar 50/1.7 (amb l'obertura de diafragma a f22)

En els pròxims dies us aniré presentant les adquisicions que he anat fent (que ja són 5 per ara :D : Zeiss Distagon 28/2.8, Zeiss Planar 50/1.7, Zeiss Flektogon 35/2.4, Zeiss Sonnar 135/3.5 i Pentacon 135/3.5 (Meyer Orestor)) i algunes de les fotos que han anat sortint, fotografia nocturna, algun HDR o el que vagi sortint. En principi totes les fotos dels posts a partir d’ara estaran fetes amb la 5D.

Si voleu veure la qualitat que ofereixen aquests objectius (que jo penso que és bastant, malgrat el “vinyetejat” que es deixa veure a diafragmes grans) us recomano que feu un cop d’ull al post anterior-anterior (Post 93: Excitació excitació!) i entendreu el perquè d’aquest article. Tot plegant és bastant emocionant! (encara que alguns pugueu pensar que no n’hi ha per tant)


P.S: La distància focal s’expressa en mil•límetres (mm) i representa l’angular que té l’objectiu, on representa que el més petit és més “angular” i el més gran és més “tele”.

P.S(2): El diafragma és un conjunt de pales de dins de l’objectiu que determinen una obertura per la qual entra llum de l’objectiu a la càmera (i per tant determinarà quant temps necessitem per fer la foto (velocitat d’obturació)). Com més gran és l’obertura, més lluminós és l’objectiu i això es representa amb un número f gran, tot i que s’obtindria una profunditat de camp petita (poca zona enfocada). Al contrari, com més petita l’obertura per on passa la llum, necessitarem més temps perquè entri més llum per tal d’obtenir una foto ben il•luminada i això es representa amb un número f gran, que ens permetrà obtenir molta profunditat de camp (molta zona enfocada).

P.S(3): Espero que amb les pròximes fotos que faci, us pugui demostrar aquests conceptes, tot i que una púa dels objectius manuals és que al ser manuals no graven les dades del diafragma ni la distància focal amb la que s’ha fet la foto.

dimecres, 24 de desembre de 2008

Post 94: Sobre Londres..

Per fi, el ritme s’ha calmat una mica i estic a l’espera de l’arribada dels exàmens de la UOC. Ara toca anar ficant el blog a dia.

Fa un parells de cap de setmana vam anar a Londres, a passar un dia i mig, curt però potent :D. Anglaterra realment és bastant interessant (i car (tot i que ara que escric la crònica ho és menos :D, crisis crisis!) com a país Europeu. Només en entrar al país tens la sensació de formar part d’Europa, mentre que quan vas a Barcelona o així, no sembla que estiguis dins d’un país de la Comunitat Europea (si bé utilitzen la lliure...).

Les parades del metro (Tube) són mega petites i velles (però relativament netes) en comparació les de Barcelona.

Oxford circus? Piccadilly circus? No m'en recordo. Hi havia molts panells de Leds. Recordava a algun encreuament de Tokyo.

Obvi :D. Està feta a pols.

A Londres vam anar de mercats per Notting Hill i Camden, jalar English Breakfasts i a un Thai, Doughnuts i Smoothies (perquè després diguin que aquesta gent menja malament!), vam anar amb el Tube (aka metro londinenc) i un Big Bus, vam gaudir d’una tarda al teatre amb el fantasma de l’Opera (és taaaaaaaaaaaaaaaaaaant brutal, el montatge, la producció, la orquestra, tot!), vam visitar el Madame Tussauds i el London Eye, i vam intentar buscar la casa del primer ministre, sense èxit degut a que no teníem bones resources informatives (anomenades únicament “el Lluc creu que està a Westminster Abbey” (i no hi era)). Va ser en plan turista hardcore, aprofitant el temps al màxim, utilitzant a dures penes els llits de l’hotel.


Menjant bocates industrials amb 5 minuts, sense deixar d'aparentar una persona sexy.

London eye :D. Encara no acabo d'entendre el funcionament d'aquesta mega noria gegant, en el qual la cabina va fixada a la part exterior de l'estructura.

London eye, al costat del riu Thames, a l'esquena hi havia el Big Ben.

Anar a Londres a passar el cap de setmana és d’aquells típics cops que dius que vas a descansar, però a l’hora de la veritat quan fas la tornada arribes el doble o triple de cansat. Realment hi ha ganes de tornar-hi algun dia.

Estratègia de màrqueting directe. Brutal! Aquest home conduïa, cantava i... feia bombolles de sabó (amb el cotxe)! Mentres que suposadament anunciava una empresa de "homes que ho arreglen tot" (Handyman!). Un autèntic heroi quotidià.

Un anunci d'un nen gordo al metro. Molt digne.

Pròximament més :D.

Foto cruel de la vagoneta del Madame Tussauds: ho estava visquent a flor de pell!

dissabte, 20 de desembre de 2008

Post 93: Excitació excitació!

Buahahahah! Estic excitat, com un nen petit :D! Espero explicar-vos-ho pròximament amb més detalls (aviat acabo la Uni i prepareu-vos per una allau de posts).

De mentres, us convido a llegir aquest test (que no és ni molt menys tècnic i demostra perquè estic excitat :D).

http://forum.mflenses.com/carl-zeiss-planar-50-1-7-and-distagon-28-2-8-t13357.html

Fins aviat.

dissabte, 22 de novembre de 2008

Post 92: Cobra Vs. Ninja

Bon dia a tots :D! Sé que fa molt que no escric i encara crec que estaré mes més així. Tot arribarà :D.

De moment us deixo amb un d'aquells articles que t'animen a aixecar-te amb força un dissabte al matí.

Link: http://crazyjapan.blogspot.com/2008/11/cobra-vs-ninja.html

Com diu l'autor de l'article... " Viagra en fotogramas! "


EDITO: Atenció al ninja groc... és el PUYOL!

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Post 91: FTP i la idea estúpida

Fa molt que no escric i continuare així durant un temps (algo tinc per escriure per'xo). Tot i així, pensant he tingut una idea estúpida de col·laboració entre la gent que llegeix el blog. He habilitat un ftp perquè qui ho vulgui pugui penjar TOT el que vulgui al servidor :D: desde fotos, a vídeos i tal.

No és una idea que tingui molt desenvolupada però si algú hi participa, per poc que sigui, pot ser que la cosa tiri endavant.
La idea principal vindria a ser que des d'on sigui, podeu accedir a una carpeta virtual i penjar el que sigui. Només necessitareu un client ftp (filezilla per exemple). Simple, oi?

ftp://cilinderman.no-ip.info

usuari: public
pass: 1234

Qualsevol dubte, als comments :D.

divendres, 26 de setembre de 2008

Post 90: Bobby, Queen of my darkest desires: the unknown dark side of bananaman Lluc


El cartell de l'esdeveniment interplanetari!

"Bona nit legions pirenaiques, nosltres som Torb, i la nostra música és un homenatge al gloriós hivern i al magnífic Pirineu!"

Finalment arribava el dia, Torb entrava a l’escena metal andorrana, LOL!.
Els mòbils rebien un misteriós SMS des d’un lloc hostil (fiqueu veu de pelat i pertorbat mental al llegir-ho, és summament millor):

Aftermars vs. Torb? Lol? Crec que va guanyar Aftermars ^^
(Heu guanyat una batalla, però la guerra tot just acaba de començar ¬¬)

“Noche METAL con “AFTERMARS” y “TORB” a partir de las 22:30, te esperamos, .... TE LO VAS A PERDER? Y despues Dj GABI. (EL CAU DE ARINSAL)”

"¿Te lo vas a perder?"

Vam estar tota la tarda amunt i avall provant i muntant coses, fent un “vihain de cins”, intentant assajar, rallant-nos, matant etapes i poc temps abans de l’hora X, vam aconseguir que tot funcionés (i en aquest sentit els del Cau es van portar molt bé). Quatre proves de so i ready to go (a sopar!).

Pel que ens han dit, el so d’ambdues bandes (TORB (30 escassos minuts) primer, seguit d’AFTERMARS (1 hora o el que es va poder)) va ser força bo. El nivell d’actuació de TORB, ejem, tenim els nostres dubtes (tot i que la gent ens va donar molt de suport) però el que va estar clar és que AFTERMARS va fuckin’ pWnejar. Sense dubte la millor actuació que han fet fins ara, però de ben segur que no serà la única (el 27 de setembre tornen a tocar per la Festa de la Joventud). El Bobby irradiava halos de maduixa i focs d’artifici mentre tocava els tambors :D.
Esperem que tornem a coincidir algun dia en un escenari ^^.

Em sembla que a aquest concert, qui més va gaudir-lo van ser les pròpies bandes, aspectes tècnics i barra lliure apart. Va valdre molt la pena i ens va servir per descobrir, entre moltes altres coses, que el corpsepaint no és tant fàcil com sembla.

Fins i tot l'Eric estava content desprès de totes les multes :D (lol lol lol! putada!)

A partir d’ara miro amb molt respecte a aquella gent que sap tocar i fer headbanging a la vegada, sense cagar-la :D.

Us deixo amb una sèrie de fotos realitzades pel Bobby (i alguna per mi, coff...) de la festa :) .

Carlos

Nil

Eric A.

Eric O.

T(r)ito(n) (lal XD)

Coff...

Jona

Bernat

Ricard

Bobby, Queen of my darkest desires

P.S: Agrair a Aftermars, en especial al Bobby (gràcies tio :D ), i parcialment al Cau ^^, per tots els esforços que van dedicar a que sortís tot bé. També agrair òbviament a tots els assistents (fins i tot als molts que van arribar tard) la molèstia d’haver pujat a donar suport a ambdues bandes.

Finalment, un video :D.


dimarts, 16 de setembre de 2008

Post 89: Shanghai, The Final Showdown

I res, sense voler-ho (com la majoria de vegades) ja arribem al final del viatge. Vaig aixecar-me d’hora i com que els altres dos gordos dormien, vaig tenir de sortir silenciosament. Els 3 o 4 pisos d’enllaç de Línia Groga amb Línia Verda de metro van ser mortals.

Finalment, vaig arribar al Maglev, pim pam, 431 km/h, i en 8 minuts ja era a l’aeroport.
Minuts després, aconseguiria facturar la maleta entre molts xinos (no saben respectar les cues ni llegir les instruccions ni lo suficientment intel•ligents per saber què poden o que no poden pujar a l’avió) i passar tots els controls. No hi va haver cap problema.

Bibibibibibibiibibibii!

Hem quedaven yuans i encara no havia esmorzat, això que no vaig trigar en fer una associació dels dos conceptes per tal d’arribar a emprendre una acció. Per desgracia, els preus (ni la qualitat) ja no eren els mateixos que uns escassos metres més enllà. Avui tocava, porc i arròs amb curry, hell yeah!

Per ser congelat, estava força bo (me'l van servir en menos de 5 minuts) (55 yuans... arghhh!)

En acabat tocava fer temps fins a l’avió, lo de sempre.

Quin és el meu vol ^^?

A l’entrar dins l’avió vaig pensar-hi: no havia carregat la DS!!!!!!!!! NO!!!!!!!!!!! Intentant no adormir-me (arribava a les 23.30 a BCN), vaig xupar-me TOTES les pelis que van passar per la tele de l’avió, vaig zampar tot el que vaig poder i vaig jugar tot el que la DS em va permetre.
Realment, penso que els viatges on endarrereixes el rellotges són més pesats que els que avances... tot és com més surrealista.

Finalment vam arribar a Amsterdam... Era el primer cop en deu dies que veia un cel tant espectacular :D. Ni me’n recordava! Cua a immigració, espera, espera i espera i altre cop a l’avió. Vaig mantenir-me despert fins als sandvitxos de plàstic i després em vaig ficar en mode STANDBY.

D’aquí ja vaig arribar a casa i vaig retrobar tot el que coneixia de 10 dies enrere: la meravellosa rutina.

Tantes hores de vol, i sobretot aquestes dues setmanes en les quals he anat recopilat totes les memòries del viatge per escriure-les al blog, m`han servit per a poder pair el viatge i reflexionar sobre el que he fet, vist i descobert. Penso que realment ha sigut el viatge més barat (relació qualitat/preu/descobertes) que he fet mai i que definitivament ha sigut una experiència MOLT positiva (però un ha de pair el viatge amb calma, tot i que per a res m’hagués molestat quedar-me a viure per allà un temps més).

Per mi (i pel poc que conec i he vist), Xina és un país que, malgrat culturalment estiguin bastant destrossats, té moltíssimes coses per a descobrir, en quant a filosofia de veure la vida, per exemple. És un lloc ple de contrastos molt grans i els seus habitants són excessivament complexos dintre de l’aparent simplicitat que els envolta, què de ben segur amaguen un potencial espaordidor en els pròxims anys a vindre, sobretot a llarg termini. Quan es decideixin a sortir dels seu petit entorn, aquesta gent farà canviar el món (si no es troben en cap entrebanc internacional, que sempre pot ser).

Només hem queda agrair als meus dos bons companys de viatge, al Cerni i al Cralos, per la seva companyia i bon humor (i sentit de l’orientació) i a vosaltres, als lectors del blog, que encara que sigueu pocs i la majoria no deixeu comentaris (“os conosco, mal paridossss”), hem motiveu a escriure i a deixar una petita petjada en el temps.

Moltes gràcies a tots!

P.S: Esteu atents als pròxims posts! Això només és un final de temporada :D Ja fa més d’un any de la creació del blog!

Post 88: Shanghai, Day 10

En acte de superació personal i amb el complement de consciencia de que aquest era el meu últim dia útil a Shanghai, vaig aixecar-me a les 05:55. Curiosament, ja era de dia i hi havia el mateix soroll i quantitat de gent que a les 10 del matí.

Sigui l'hora que sigui, sempre hi ha bicis i motos ninjes pel carrer

Per quin motiu m’havia aixecat tant d’hora? Simple. Avui era la meva última oportunitat de veure el mític exercici matinal practicaven els xinos: el tai chi (principalment). Per veure-ho vaig anar a un dels parcs més gran de la ciutat, així m’assegurava el tiro: Zhongshan Park.

Al voltant de l'estació de metro sempre hi ha paradetes per jalar, al matí per esmorzar i a la nit per sopar

Em vaig perdre durant 30 minuts i era incapaç de trobar l’accés al parc, i això que era gran. Seguint a la gent, finalment vaig entrar-hi. Allò era una festa nacional.

El parc de Zongshan és infinitament gran


Passeig per Zhongshan

El parc estava sectoritzat en grups de 5 a 30 persones, la majoria gent gran. Molts dels grups, feien tai chi, però una immensa minoria practicava el bàdminton (brutal com jugaven, eren taaaaaaaaan bons), saltaven corda, feien ball modern, jugaven al mahjong, feien tai chi amb espases (fijo que això té un nom en concret), pescaven, donaven menjar a gats, llegien el diari, etc. Cadascú a la seva bola i respectant els altres, per fujintaos que fossin.

Una taichi party!

Un d'aquests representa que era el profe i tots els seguien a ell... però era impossible saber quin.

El parc estava plagat de gatolins i de xinos que els alimentaven

Hi havia gent que es dedicava a fer tai chi sobre un cercle, molt perfecte.

Un home pescant, feliçment en un mini-estany super contaminat ^^


Un home escalfant amb un arbre :D


No li veieu re de raro en aquest home de davant meu ^^?

Veient aquesta gent, no m’estranya que molts fujins arribin a edats avançades i puguin treballar i seguir fent vida normal. Aquestes activitats les repeteixen tots els dies, a principis de matí i és com una mena de ritual per a tots ells: saben que fer allò implica salut.


Ball a Zhongshan 1a part!


Ball a Zhongshan 2a part!


Fujins anant cap al cole


Al voltant de les 7, la ciutat ja anava al ritme frenètic i regnava el caos ordenat de tots els dies. Negant-me a consultar el mapa, buscava una estació de metro, amb tot convenciment de que la trobaria. Mentre ho feia, vaig coincidir amb molts escolars de secundària que anaven cap al cole i altres grups que al costat d’una estació de metro, a replans interiors de cases, o on fos, sols o acompanyats, feien una mica d’activitat física. És tan simple però tan bàsic a la vegada.... Si aquesta costum s’exportés cap a Europa, de ben segur que els nostres avis no estarien com estan.



Tai chi amb espases al costat del metro!

Vaig tardar una estona, però finalment vaig trobar l’estació de metro. A l’arribada a l’hostal, vaig unir-me als recentment despertats Cralos i Cerni.

L’activitat de mig matí consistia en fer una truita de patates i pa amb tomàquet pels treballadors de l’oficina del Cerni, el truco fàcil per impressionar a qualsevol estranger i més fàcilment, als fujins.

Amb algunes però no masses dificultats, vam comprar tots els ingredients necessaris (fins i tot una paella!). El tema va ser que el fogó per a cuinar era elèctric i la paella bàsicament era de qualitat xinesa. Malgrat que la cosa en un moment pintava molt bé, va acabar en drama: la truita es va coure i fins i tot cremar per fora, sense coure’s l’interior. En acte de desesperació vam fer un “revuelto” de truitada, però tampoc va sortir massa bé. Per acabar-ho d’adobar, els mosquits ens van acribillar mentre cuinàvem a la cuina, que era al costat d’un jardí (zona perillosa de mosquits).

Finalment, enlloc de llençar el nostre invent, ens el vam menjar, amb palillos xinos. No era ni bo ni dolent, però tampoc era presentable.

"L'invent"

En ben dinat, en Cerni va marxar a currar (una miqueta tard, sí sí) i en Cralos i jo ens vam aventurar pels mateixos carrers de Laoximen per on va portar-nos en Lluís unes quantes nots abans. Era un barri per a gent jove i podies comprar joguines, material artístic o fins i tot lentilles de color per a nenes super pijo-molones.

The Spartan Club fujintao!

La portada d'entrada a un barri antic

Una botiga de joguines, però de les que molen: gundams, figures d'acció, jocs, etc.

Lentilles per a fer por a la gent

Una mena de lloc de tràmits administratius de Shanghai... No és xulo ni res l'eidfici, saps?

Com que ja ens coneixíem tota aquella zona i la que vindria, anàvem de sobrats pels carrers. En poca estona vam estar per l’Oldtown i pels diferents mercats, menys turístics, ideals per a regatejar les coses a preus millors que als llocs on hi havia turistes. Ara ja no ens estafaven tant com abans, fins i tot en alguna botiga ens feien fora per a voler regatejar molt per sota :D. Això era bon senyal. Començàvem a entendre com funciona el joc.


Dos tios portant un carregament de bambú cap a una obra. Realment no sabien on ficar-se, si a la carretera o a la voravia.

L'Oldtown amb els gratacels de fons.


Atenció amb aquests accesoris per a la consola.... Wü?

No sé si ho podreu veure bé, però el nen porta els pantalons "estripats" per on hi ha el cul (i això és bastant corrent veure-ho per llà). Per què?
Pel que vam poder entendre, moltes famílies no tenen o no volen gastar en cremes i bolquers, així que utilitzen aquest mètode i intervenen hàbilment quan és el moment X.

Massatge happy ending!

Que feien aquests d'aquí? Observaven com 4 persones jugàven al mahjong. Els xinos són així, allà on va un, van tots, són molt encuriosits.

Ull amb la samarreta!

Obrint musclos i ostres gegants mutants!

Si volies passar per la voravia, havies de passar pel carrer, la zona estava tallada per.... roba i bicis :D.

El hombre pijama! (n'hi havien moltíssims d'aquests)

D’allà vam marxar cap a Longhua novament, cap al Tesco, per trobar-nos amb el meu germà i comprar les màquines d’arròs (entre altres) i fer un acomiadament digne del primer desertor de viatge, és a dir, jo.

No sé si ho podreu apreciar, però la foto va dels snacks (del plan olives o patates fregides) que prenen els xinos, entre els quals trobem moltes potes de gallina i aletes de pato... és lo més normal del món.

Ens vam trobar i sense saber encara massa bé com funcionen, vam pillar-nos dos màquines d’arròs (uns 12 euros les dues). Carregats i cansats de voltar tot el dia, vam anar a menjar a la meva última cita gastronòmica de Shanghai: el McDonald’s. Allò si que és fast-food i barato!

El número 1 és el Menú Big Mac xino per.... 2,10 euros :D.

Els McNuggets tenien un gust sospitós (no eren de gos, això ho asseguro).

Jo penso que era força bo, dintre del que cabia i pel preu que havia costat.

Vam acabar tips com a gordos, gordíssims. Abans d’agafar el metro de tornada a l’hostal, havíem de gastar les monedes de les recreatives que havíem comprar ja feia uns dies. Initial D, tambors i avui, SUPER DANCE CHINA.


Coneixeu aquesta cançó?


Vam fer fans i tot!


Cerni al SDC!


Cralos al SDC!

El Super Dance China, és molt similar al Dance Dance Revolution de Konami japonès en quan a música i funcionament. Pel que fa als pads de ball, com ja us vaig comentar fa uns posts, hi ha 3 posicions de peus i 4 de mans (que en nivell fàcil i difícil només són 2), què comporta això? Doncs comporta que hi ha un nombre super elevat de combinacions possibles i que donen més de rotllo a l’hora de fer una coreografia sobre el pad (si ets lo suficientment pr0, tot i que també ho gaudeixes si no ho ets).


Lluc al SDC!

Una altra cosa bona de la recreativa és que des d’un bon inici, a les cançons fàcils ja t’obliguen a utilitzar els dos peus. Konami falla en aquest punt i al canviar de dificultat fa que costi molt més habituar-se.

Ens vam viciar de mala manera però era tard i ens van acabar fent fora :D (eren les 9:45). Cansats, després de ballar, vam haver de córrer per agafar l’últim metro.

Com que per un dia en molt de temps arribàvem mitjanament d’hora a l’hostal, vam sortir en busca d’una perruqueria, per a rentar-me el cap mínimament bé i gaudir d’un massatge, abans de marxar. Us semblarà una mariconada, però és un plaer extremadament reconfortant. Aquell dia no ens deixaríem enganyar com al primer dia i teníem la sensació que no ens costaria trobar un lloc millor.

Dit i fet, a pocs metres de l’hostal, a la primera perruqueria que vam trobar (obria de les 8.30 a les 23.30... a això se li’n diu treballar), vam entrar-hi. Dos noies, un noi molón (aka aquells tios fashions asiàtics) i una àvia es van sorprendre amb els nous clients. Per sort, una de les noies parlava algo d’anglès i ens vam entendre, més o menys, perquè a mi no hem tallessin el cabell, simplement el rentessin i perquè al meu germà li arreglessin la barba ^^.

Pel que vam anar veient, el tio fashion molón era estilista i qui tallava el cabell de la perruqueria, les dues noies l’assistien en les coses fàcils (rentar caps sobretot) i l’àvia s’ho mirava tot,... segurament n’era la jefa. El massatge de cap, res a veure amb el de l’altra dia... va ser taaaaaaaaaant més suau (més simple però).

Què relaxant!

Quan l’estilista va haver acabat amb la barba del meu germà (segons ell diu que li va fer una bona feina), malgrat oposar-me a que no intentés pentinar els meus cabells per no deprimir-se (estaven en mode rasta), em sembla que no hem va entendre i el tio es va posar “manos a la obra”. Per sorpresa meva, el tio fashion molón se’n va sortir i sense fer cap massacre (com sovint em feien algun cop a Andorra o qualsevol altre lloc)... Crec que mai m’havien pentinat amb un percentatge tant alt d’èxit :D. Els xinos realment sembla que hi entenen una mica de cabell. Creieu-me si us dic que això va ser una de les més “unexpected pleasures” de Shanghai.
Preu final de la sessió de perruqueria: 20 o 30 yuans (no recordo). Fantàstic!

En sortir vam anar a passar el rato a la botiga piratilla de dvd’s. El tio semblava que s’hi entenia i naltres li recomanàvem series, i ell ens recomanava música i películes xineses :D. A això se li’n diu intercanvi cultural. Ens va deixar fer-li una foto al negoci i tot!


Tenien tot lo que actualment es projectava al cine a nivell mundial i infinites filmografies i series completes. Es pagava pel preu del dvd, simplement.

De tornada a l’hostal, vam rejoindre el Cralos a l’habitació, que estava viciant a la DS i vam començar a fer la distribució definitiva de maletes.

Balanç final de picades mosquit, només en un panxell de la cama. Compteu, compteu...

Després d’estar una horeta fent i desfent la maleta, vam trobar una configuració espacial possible per poder emportar-me tot el que havia d’emportar-me. Vaig venir amb 9,5 kgs i me’n vaig anar amb 19,5 kgs :D (el límit eren 20 kgs, és a dir, que a ull la vam clavar força bé).

Vam anar a dormir i ja em vaig acomiadar del Cralos, que es quedaria un dia més i del Cerni, que no veuria fins al cap de dos setmanes més tard.

L’endemà seria un dia molt hardcore!

P.S: Ja només en queda un!