Post 88: Shanghai, Day 10

En acte de superació personal i amb el complement de consciencia de que aquest era el meu últim dia útil a Shanghai, vaig aixecar-me a les 05:55. Curiosament, ja era de dia i hi havia el mateix soroll i quantitat de gent que a les 10 del matí.

Sigui l'hora que sigui, sempre hi ha bicis i motos ninjes pel carrer

Per quin motiu m’havia aixecat tant d’hora? Simple. Avui era la meva última oportunitat de veure el mític exercici matinal practicaven els xinos: el tai chi (principalment). Per veure-ho vaig anar a un dels parcs més gran de la ciutat, així m’assegurava el tiro: Zhongshan Park.

Al voltant de l'estació de metro sempre hi ha paradetes per jalar, al matí per esmorzar i a la nit per sopar

Em vaig perdre durant 30 minuts i era incapaç de trobar l’accés al parc, i això que era gran. Seguint a la gent, finalment vaig entrar-hi. Allò era una festa nacional.

El parc de Zongshan és infinitament gran

Passeig per Zhongshan

El parc estava sectoritzat en grups de 5 a 30 persones, la majoria gent gran. Molts dels grups, feien tai chi, però una immensa minoria practicava el bàdminton (brutal com jugaven, eren taaaaaaaaan bons), saltaven corda, feien ball modern, jugaven al mahjong, feien tai chi amb espases (fijo que això té un nom en concret), pescaven, donaven menjar a gats, llegien el diari, etc. Cadascú a la seva bola i respectant els altres, per fujintaos que fossin.

Una taichi party!

Un d'aquests representa que era el profe i tots els seguien a ell... però era impossible saber quin.

El parc estava plagat de gatolins i de xinos que els alimentaven

Hi havia gent que es dedicava a fer tai chi sobre un cercle, molt perfecte.

Un home pescant, feliçment en un mini-estany super contaminat ^^


Un home escalfant amb un arbre :D


No li veieu re de raro en aquest home de davant meu ^^?

Veient aquesta gent, no m’estranya que molts fujins arribin a edats avançades i puguin treballar i seguir fent vida normal. Aquestes activitats les repeteixen tots els dies, a principis de matí i és com una mena de ritual per a tots ells: saben que fer allò implica salut.

Ball a Zhongshan 1a part!


Ball a Zhongshan 2a part!

Fujins anant cap al cole

Al voltant de les 7, la ciutat ja anava al ritme frenètic i regnava el caos ordenat de tots els dies. Negant-me a consultar el mapa, buscava una estació de metro, amb tot convenciment de que la trobaria. Mentre ho feia, vaig coincidir amb molts escolars de secundària que anaven cap al cole i altres grups que al costat d’una estació de metro, a replans interiors de cases, o on fos, sols o acompanyats, feien una mica d’activitat física. És tan simple però tan bàsic a la vegada.... Si aquesta costum s’exportés cap a Europa, de ben segur que els nostres avis no estarien com estan.

Tai chi amb espases al costat del metro!

Vaig tardar una estona, però finalment vaig trobar l’estació de metro. A l’arribada a l’hostal, vaig unir-me als recentment despertats Cralos i Cerni.

L’activitat de mig matí consistia en fer una truita de patates i pa amb tomàquet pels treballadors de l’oficina del Cerni, el truco fàcil per impressionar a qualsevol estranger i més fàcilment, als fujins.

Amb algunes però no masses dificultats, vam comprar tots els ingredients necessaris (fins i tot una paella!). El tema va ser que el fogó per a cuinar era elèctric i la paella bàsicament era de qualitat xinesa. Malgrat que la cosa en un moment pintava molt bé, va acabar en drama: la truita es va coure i fins i tot cremar per fora, sense coure’s l’interior. En acte de desesperació vam fer un “revuelto” de truitada, però tampoc va sortir massa bé. Per acabar-ho d’adobar, els mosquits ens van acribillar mentre cuinàvem a la cuina, que era al costat d’un jardí (zona perillosa de mosquits).

Finalment, enlloc de llençar el nostre invent, ens el vam menjar, amb palillos xinos. No era ni bo ni dolent, però tampoc era presentable.

"L'invent"

En ben dinat, en Cerni va marxar a currar (una miqueta tard, sí sí) i en Cralos i jo ens vam aventurar pels mateixos carrers de Laoximen per on va portar-nos en Lluís unes quantes nots abans. Era un barri per a gent jove i podies comprar joguines, material artístic o fins i tot lentilles de color per a nenes super pijo-molones.

The Spartan Club fujintao!

La portada d'entrada a un barri antic

Una botiga de joguines, però de les que molen: gundams, figures d'acció, jocs, etc.

Lentilles per a fer por a la gent

Una mena de lloc de tràmits administratius de Shanghai... No és xulo ni res l'eidfici, saps?

Com que ja ens coneixíem tota aquella zona i la que vindria, anàvem de sobrats pels carrers. En poca estona vam estar per l’Oldtown i pels diferents mercats, menys turístics, ideals per a regatejar les coses a preus millors que als llocs on hi havia turistes. Ara ja no ens estafaven tant com abans, fins i tot en alguna botiga ens feien fora per a voler regatejar molt per sota :D. Això era bon senyal. Començàvem a entendre com funciona el joc.

Dos tios portant un carregament de bambú cap a una obra. Realment no sabien on ficar-se, si a la carretera o a la voravia.

L'Oldtown amb els gratacels de fons.

Atenció amb aquests accesoris per a la consola.... Wü?

No sé si ho podreu veure bé, però el nen porta els pantalons "estripats" per on hi ha el cul (i això és bastant corrent veure-ho per llà). Per què?
Pel que vam poder entendre, moltes famílies no tenen o no volen gastar en cremes i bolquers, així que utilitzen aquest mètode i intervenen hàbilment quan és el moment X.

Massatge happy ending!

Que feien aquests d'aquí? Observaven com 4 persones jugàven al mahjong. Els xinos són així, allà on va un, van tots, són molt encuriosits.

Ull amb la samarreta!

Obrint musclos i ostres gegants mutants!

Si volies passar per la voravia, havies de passar pel carrer, la zona estava tallada per.... roba i bicis :D.

El hombre pijama! (n'hi havien moltíssims d'aquests)

D’allà vam marxar cap a Longhua novament, cap al Tesco, per trobar-nos amb el meu germà i comprar les màquines d’arròs (entre altres) i fer un acomiadament digne del primer desertor de viatge, és a dir, jo.

No sé si ho podreu apreciar, però la foto va dels snacks (del plan olives o patates fregides) que prenen els xinos, entre els quals trobem moltes potes de gallina i aletes de pato... és lo més normal del món.

Ens vam trobar i sense saber encara massa bé com funcionen, vam pillar-nos dos màquines d’arròs (uns 12 euros les dues). Carregats i cansats de voltar tot el dia, vam anar a menjar a la meva última cita gastronòmica de Shanghai: el McDonald’s. Allò si que és fast-food i barato!

El número 1 és el Menú Big Mac xino per.... 2,10 euros :D.

Els McNuggets tenien un gust sospitós (no eren de gos, això ho asseguro).

Jo penso que era força bo, dintre del que cabia i pel preu que havia costat.

Vam acabar tips com a gordos, gordíssims. Abans d’agafar el metro de tornada a l’hostal, havíem de gastar les monedes de les recreatives que havíem comprar ja feia uns dies. Initial D, tambors i avui, SUPER DANCE CHINA.

Coneixeu aquesta cançó?

Vam fer fans i tot!

Cerni al SDC!

Cralos al SDC!

El Super Dance China, és molt similar al Dance Dance Revolution de Konami japonès en quan a música i funcionament. Pel que fa als pads de ball, com ja us vaig comentar fa uns posts, hi ha 3 posicions de peus i 4 de mans (que en nivell fàcil i difícil només són 2), què comporta això? Doncs comporta que hi ha un nombre super elevat de combinacions possibles i que donen més de rotllo a l’hora de fer una coreografia sobre el pad (si ets lo suficientment pr0, tot i que també ho gaudeixes si no ho ets).

Lluc al SDC!

Una altra cosa bona de la recreativa és que des d’un bon inici, a les cançons fàcils ja t’obliguen a utilitzar els dos peus. Konami falla en aquest punt i al canviar de dificultat fa que costi molt més habituar-se.

Ens vam viciar de mala manera però era tard i ens van acabar fent fora :D (eren les 9:45). Cansats, després de ballar, vam haver de córrer per agafar l’últim metro.

Com que per un dia en molt de temps arribàvem mitjanament d’hora a l’hostal, vam sortir en busca d’una perruqueria, per a rentar-me el cap mínimament bé i gaudir d’un massatge, abans de marxar. Us semblarà una mariconada, però és un plaer extremadament reconfortant. Aquell dia no ens deixaríem enganyar com al primer dia i teníem la sensació que no ens costaria trobar un lloc millor.

Dit i fet, a pocs metres de l’hostal, a la primera perruqueria que vam trobar (obria de les 8.30 a les 23.30... a això se li’n diu treballar), vam entrar-hi. Dos noies, un noi molón (aka aquells tios fashions asiàtics) i una àvia es van sorprendre amb els nous clients. Per sort, una de les noies parlava algo d’anglès i ens vam entendre, més o menys, perquè a mi no hem tallessin el cabell, simplement el rentessin i perquè al meu germà li arreglessin la barba ^^.

Pel que vam anar veient, el tio fashion molón era estilista i qui tallava el cabell de la perruqueria, les dues noies l’assistien en les coses fàcils (rentar caps sobretot) i l’àvia s’ho mirava tot,... segurament n’era la jefa. El massatge de cap, res a veure amb el de l’altra dia... va ser taaaaaaaaaant més suau (més simple però).

Què relaxant!

Quan l’estilista va haver acabat amb la barba del meu germà (segons ell diu que li va fer una bona feina), malgrat oposar-me a que no intentés pentinar els meus cabells per no deprimir-se (estaven en mode rasta), em sembla que no hem va entendre i el tio es va posar “manos a la obra”. Per sorpresa meva, el tio fashion molón se’n va sortir i sense fer cap massacre (com sovint em feien algun cop a Andorra o qualsevol altre lloc)... Crec que mai m’havien pentinat amb un percentatge tant alt d’èxit :D. Els xinos realment sembla que hi entenen una mica de cabell. Creieu-me si us dic que això va ser una de les més “unexpected pleasures” de Shanghai.
Preu final de la sessió de perruqueria: 20 o 30 yuans (no recordo). Fantàstic!

En sortir vam anar a passar el rato a la botiga piratilla de dvd’s. El tio semblava que s’hi entenia i naltres li recomanàvem series, i ell ens recomanava música i películes xineses :D. A això se li’n diu intercanvi cultural. Ens va deixar fer-li una foto al negoci i tot!

Tenien tot lo que actualment es projectava al cine a nivell mundial i infinites filmografies i series completes. Es pagava pel preu del dvd, simplement.

De tornada a l’hostal, vam rejoindre el Cralos a l’habitació, que estava viciant a la DS i vam començar a fer la distribució definitiva de maletes.

Balanç final de picades mosquit, només en un panxell de la cama. Compteu, compteu...

Després d’estar una horeta fent i desfent la maleta, vam trobar una configuració espacial possible per poder emportar-me tot el que havia d’emportar-me. Vaig venir amb 9,5 kgs i me’n vaig anar amb 19,5 kgs :D (el límit eren 20 kgs, és a dir, que a ull la vam clavar força bé).

Vam anar a dormir i ja em vaig acomiadar del Cralos, que es quedaria un dia més i del Cerni, que no veuria fins al cap de dos setmanes més tard.

L’endemà seria un dia molt hardcore!

P.S: Ja només en queda un!