divendres, 31 de juliol de 2009

Post 136: Tenkôsei: Sayounara anata (IMDB: 7.4/10)

El poster és bastant explícit :D

Últimament estic aprofitant els moments que donen els mesos d'estiu per ficar-me al dia del cinema asiàtic, sobretot japonès. Fa poc vaig "enganxar" un paquet de 10 pel·lícules de les quals es diu que van ser les millors pel·lícules japoneses del 2007, amb una puntuació que acostuma a superar el 7 a IMDB (si bé el nombre absolut de vots és molt reduït) i amb un ampli ventall de premis i/o nominacions, en la majoria de casos. Segons la meva opinió, no són genials obres mestres però sí són una mostra perfecta de la societat japonesa, de la seva manera de fer i d'entendre la vida, i òbviament també són una bona mostra cinematogràfica de la diferent manera de percebre el cinema que tenen, en comparació al que es fa a Europa i sobretot a Amèrica.

Un exemple d'aquesta diferent percepció és "Tenkôsei: Sayounara anata" de Nobuhiko Obayashi, un remake de la seva pròpia pel·lícula del 1982, què està basada en una novel·la. No he vist la pel·lícula original i algunes veus diuen que és millor. No obstant, centrant-nos en el remake, la pel·lícula tracta la història de dos estudiants, un noi i una noia, amics de la infància, que "accidentalment" es canvien els cossos. D'aquesta manera, ell passa a ser ella i ella passa a ser ell. Moltes pel·lícules han tocat aquest tòpic infinitat de vegades, en clau d'humor absurd i sense arribar a fer res que valgui la pena, sobretot les americanes. Aquesta pel·lícula és diferent, ja que primer sembla una comèdia (jugant amb un "nudisme" de les imatges que sorprèn per ser una pel·lícula japonesa), però després arriba el típic gir inesperat (un se l'espera, però sempre sorprèn!) que ofereixen les pel·lícules asiàtiques, tergiversant la situació en un drama que pot acabar sent complex, despertant emocions i fent caure alguna llàgrima als més sensibles. En el cas d'aquesta pel·lícula, la transició entre les "dues parts" és perfecta i quasi bé imperceptible, fins que "Oh!", t'adones que hi ha hagut un canvi radical. A més a més, les pel·lícules orientals acostumen a anar carregades d'un gran simbolisme i aquest film no n'és una excepció (només amb el poster ja podem veure-ho), sobretot pel fet que el japonès com a idioma distingeix molt fortament entre homes i dones i això és un element molt important dintre la pel·lícula.

Les actuacions en general són bones, sobretot tenint en compte la dificultat dels diferents rols, però realment els japonesos solen sobreactuar moltíssim, més en aquest tipus de pel·lícules. Precisament, un dels premis que ha guanyat aquest film ha sigut per l'actuació de l'actriu principal: Misako Renbutsu.

Un altre dels aspectes que fan que aquesta pel·lícula sigui especial és el fet que la majoria d'escenes (per no dir totes) han estat rodades de forma inclinada, entre 5 i 45 graus. Aquest simple aspecte tècnic, què és el primer cop que l'he vist utilitzat al llarg de tota una pel·lícula, aporta molta força i uniquicitat a les diferents escenes. Segons com, un no s'adona del tot d'aquest fet fins que acaba la pel·lícula i algú ho comenta, però realment dóna un toc molt especial.

Una pel·lícula 100% recomanable, si bé el final, el més difícil d'aconseguir en aquestes pel·lícules, no m'ha acabat de fer el pes.

dissabte, 25 de juliol de 2009

Post 135: Aftermars. Dijous de Rock '09.

"Metaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaal!"

Com ja havia anticipat en el post 130, Aftermars va tornar a tocar el proppassat dijous 23 de juliol en motiu del Dijous de Rock. El so d'aquesta actuació potser no va ser tan bo com el de dies abans, però no obstant l'escenari era molt millor, així com els equips tècnics d'ambientació. A més, vam poder sentir al Tote (Roger Andreu, cantant) amb la veu "normal", ja que al Testarrock anava afònic. Em consta que durant aquests pròxims dies, Aftermars ja està als estudis gravant el material pel seu primer àlbum.

Coneixent una mica les condicions de llum que trobaria i vistos els resultats aconseguits en l'actuació de Relative al Testarrock '09, vaig prendre el Sonnar 85/2.8 i el Distagon 21/2.8. Casi bé totes les fotografies estan tirades a ISO 3200 i oscil·lant a una velocitat de 1/80 i 1/125 segons. Enfocar en aquestes condicions de llum és simplement una aventura...

"Green encounters"

"Foc i Gel"

dijous, 23 de juliol de 2009

Post 134: Sobre el mig format i altres resultats en fotografia analògica.

Ahir van arribar dos carrets que havia enviat a revelar: un de 35mm (24 x 36mm) i un altre de 120 (mig format), negatius de 60 x 60mm, exposats amb la Yashica Mat 124G. Els resultats del 35mm són força satisfactoris, sobretot aquells amb els que havia utilitzat un fotòmetre extern. Ara bé, els resultats de mig format són espectaculars! Tenen una nitidesa i una qualitat que fan por. Amb raó la gent que treballa en publicitat i disseny de forma seriosa utilitzen aquest format (ja sigui analògic o digital) a l'hora de treballar. Un bon escàner permet treure resolucions de fins a 300 megapíxels d'un negatiu de mig format i això, és clar, permet fer ampliacions descomunals, com per exemple façanes d'edificis, etc. Les mostres que ara ensenyo no fan ni molt menys justícia a la qualitat que brinda el negatiu. Cada cop em dono més compte que la fotografia analògica no està ni molt menys acabada, sinó totalment desvirtuada per l'era digital.

El meu germà en mig format. Com veieu la foto és quadrada (negatiu 6x6). Aquest scan no fa gens de justícia a la foto real.

Bad FX in a Spring Day (Testarrock '09)

Relative (Testarrock '09)

P.S: Hi ha algunes imatges que estan invertides en l'amplada. Totes les imatges han estat escanejades amb la 5D més Micro Nikkor-P 55/3.5. Les imatges de 35mm estan fetes amb el Carl Zeiss Jena Flektogon 35/2.4 i les de la Mat 124G amb un Yashinon 80/3.5.
P.S: Pròximament, la Pentax 645n, mig format de 6x4.5. Això és una addicció!

dimarts, 14 de juliol de 2009

Post 133: Sobre la regla Sunny f16

Avui vull parlar d'aquesta important regla de la fotografia. Bàsicament amb les càmeres digitals actuals no s'utilitza perquè totes incorporen un fotòmetre que és, relativament, més o menys fiable i podem escollir al moment si ens interessa guardar la foto o bé fer-ne un altra amb paràmetres diferents.

Ara bé, amb la fotografia analògica, on s'utilitza un carret, de 12 a 36 exposicions, cada foto compta i més val no equivocar-nos cada cop que disparem. Aquesta regla serveix per determinar quins valors de velocitats d'obturació i obertura de diafragma cal utilitzar en situacions on el nostre fotòmetre falla o bé simplement és inexistent. Aquesta tècnica és majorment efectiva de dia, a l'aire lliure i a base de la seva utilització, permet educar en certa manera la nostra vista com a fotòmetre natural. Tot i així, on hi hagi un fotòmetre bo, deixem-nos de tonteries :D.

La tècnica Sunny f16 (Sol f16) consisteix en observar les condicions de llum que tenim per mitjà de l'ombra que projecta el que fotografiem. D'aquesta manera, perquè la foto quedi ben exposada, es parteix de les següents fets:

- Si fa sol, i per tant, l'ombra del que volem fotografiar és PERFECTAMENT nítida, la velocitat a utilitzar serà 1/(la ISO que estiguem utilitzant) i el valor d'obertura del diafragma serà de f16.

- Si fa sol, però hi ha núvols pel cel i l'ombra del que volem fotografiar té ELS CANTOS POC DEFINITS, la velocitat a utilitzar serà 1/(la ISO que estiguem utilitzant) i el valor d'obertura del diafragma serà de f11.

- Si cada cop hi ha menys sol i el cel es va tapant i l'ombra del que volem fotografiar és POC VISIBLE, la velocitat a utilitzar serà 1/(la ISO que estiguem utilitzant) i el valor d'obertura del diafragma serà de f8.

- Si el cel està totalment tapat i pràcticament NO HI HA OMBRES del que volem fotografiar, la velocitat a utilitzar serà 1/(la ISO que estiguem utilitzant) i el valor d'obertura del diafragma serà de f5,6.

A partir d'aquí, tot tenint en compte les respectives escales de velocitats d'obturació i les d'obertura de diafragma, podem triar la configuració que més convingui a la situació en la qual ens trobem. Per exemple, suposem que no tinc fotòmetre i vull fotografiar en condicions en que l'ombra del que fotografiem és poc visible i tinc un carret d'ISO 200:

Coneixent l'escala d'obturacions i d'obertura de diafragma (totes les càmeres les tenen mínim per punts complets de llum, tot i que les modernes ja van amb 1/2 o 1/3 punts de llum, pel que aporta més flexibilitat):

ESCALA D'OBTURACIONS: ..., 1s, 1/2s, 1/4s, 1/8s, 1/15s, 1/30s, 1/60s, 1/125s, 1/250s, 1/500s, 1/1000s, etc.
(de més a menys lluminositat)

ESCALA D'OBERTURA: ..., f1, f1.4, f2, f2.8, f4, f5.6, f8, f11, f16, f22, f32, etc.
(de més a menys lluminositat)


Segons la regla Sunny f16 hauré de disparar amb la següent combinació per obtenir una foto ben exposada: f8, 1/250s (és la que més s'apropa a la meva ISO), ISO 200.

Ara bé, suposem que estic fotografiant un paisatge i vull que la profunditat de camp sigui el més gran possible. Puc optar per augmentar dos punts de llum la obertura, per exemple. En aquest cas, per tal d'obtenir una imatge ben exposada caldrà que compensi aquesta disminució de llum (ja que l'iris es tanca) disminuint la velocitat d'obturació per dos punts de llum també, que permetrà que entri llum a la càmera durant més estona. Així doncs, la combinació a l'hora de fer la foto serà: f16, 1/60s, ISO 200. Amb això obtindrem una foto igualment ben exposada per amb una profunditat de camp major.

Suposem ara que el cas és el contrari. Estem fotografiant una persona i volem que el fons quedi desenfocat, de per manera que la imatge obligui a qui l'observa a centrar-se amb el personatge. D'aquesta manera, segons ens ho permeti l'objectiu que estiguem utilitzant al moment, podrem augmentar dos punts de llum el diafragma fins a f4. Per tal d'obtenir menor profunditat de camp, l'iris s'obra i per tant entra més llum a la càmera. Això ho podrem compensar a través de la velocitat d'obturació, passant de 1/250s a 1/1000s. La combinació serà doncs: f4, 1/1000s, ISO 200. Amb això obtindrem una foto ben exposada, com abans, però amb una profunditat de camp menor.

Amb les rèflex digitals, també podrem modificar la ISO a voluntat, fet que comportarà que puguem compensar la falta o excés de llum sense haver de modificar la velocitat d'obturació o l'obertura del diafragma.

L'ESCALA DE ISO (per punts complets de llum): ..., ISO 25, ISO 50, ISO 100, ISO 200, ISO 400, ISO 800, ISO 1600, ISO 3200, etc.
(de menor lluminositat/menor "soroll" a major lluminositat/major "soroll")

Qui tingui una rèflex digital o bé una càmera compacta més o menys avançada (amb mode manual), us recomano que proveu de disparar en manual per veure com realment aquesta tècnica funciona.

Recordeu que més val una foto mal feta, que no tenir la foto (relativament, clarament....).

P.S: Espero que m'hagi explicat de forma suficientment entenedora. Si teniu qualsevol dubte, servidor a disposició de tothom :).
P.S: Si puc intentaré il·lustrar els exemples que he posat, ja que com diuen: "val més una imatge que mil paraules". (No crec que utilitzi els valors que us he ficat com a exemple per l'efecte serà el mateix ^^)

EDITO: Aquí van dos exemples:

Certament la llum del migdia és la que pitjor va per fotografiar, ja que és molt forta i apart "ataca" directament des de les zones més altes del cel, de forma vertical al subjecte, creant ombres i per tant, contrastos molt forts. La primera foto està presa a f16, 1/125s, ISO 100. La profunditat és la màxima que permet l'objectiu. Com que he enfocat de força aprop, el fons és perceptible però no nítid del tot.

En aquest segon cas, com que estem fotografiant "un subjecte", ens interessa aïllar-lo de l'entorn. Buscant el cas extrem, he decidit fotografiar-lo a f2.8 (5 punts complets de llum (de f16 a f2.8)) i a el més aprop possible perquè s'observi bé la diferència. Així doncs cal compensar aquest excès de llum que rebrà la nostra càmara augmentant la velocitat d'obturació o baixant el valor de sensibilitat de la ISO. En el meu cas, he decidit tirar per lo primer (ja que estant a ISO 100 no té massa sentit baixar-la més) i per tant he augmentat la velocitat d'obturació dels 5 punts complets de llum, passant de 1/125s a 1/4000s (5 punts de llum). Aquí la profunditat de camp és força petita i fins i tot podem veure com he errat una mica l'enfocament del subjecte. El fons no obstant, ja no ens distreu i podem centrar-nos en el nostre subjecte.

divendres, 10 de juliol de 2009

Post 132: Sobre el polaritzador circular

Avui toca parlar dels filtres polaritzadors, en concret dels polaritzadors circulars. Si la fotografia ja és un hobby car de per sí, quan un comença a veure la d'accessoris que hi ha, és per plorar: que si filtres, que si trípodes, que si targetes, que si motxilles, que si controls remots,... és un merder!

El filtre polaritzador circular serveix per eliminar part o la totalitat de la llum polaritzada que es reflecteix al medi ambient. D'aquesta manera, aquest filtre permet eliminar reflexos de l'aigua, de superfícies metàl·liques, enfosquir els cels i augmentar el contrast dels núvols, fer guanyar verds en paisatges de vegetació, etc. El funcionament d'aquest filtre consisteix en dues superfícies, una de les quals gira sobre l'altra i ens permet variar l'efecte polaritzador d'un mínim a un màxim. L'efecte polaritzador només sol ser efectiu en dies de ple sol, ja que és quan més es pot percebre la llum polaritzada. A més, redueix d'un o casi bé 2 punts la llum que entra a la càmera, així que també actua en certa manera de filtre de densitat neutra (redueix la llum que entra a la càmera).

Polariser mode OFF (al costat inferior dret hi ha un dit meu :D)

Polariser mode ON

Ara per ara tampoc he pogut fer masses proves, ja que el temps no ha acompanyat massa... Tot i així, el poc que he pogut provar sembla força satisfactori i sobretot per fotografies de paisatges promet ser una eina indispensable. El setup que he escollit pel polaritzador consisteix en un únic polaritzador circular B+W KSM de 77mm (és un dels cars, però és de vidre i la qualitat realment es nota) que adapto per mitjà d'anells a tots els objectius (ara per ara de 49mm i 55mm), enlloc d'haver de comprar un filtre per cada objectiu.

Filtre polaritzador amb mínima polarització en blanc i negre

Filtre polaritzador amb màxima polarització en blanc i negre

Avia'm si para de fer aquest temps raro i és possible a sortir a alta muntanya a fer algunes proves!

dimarts, 7 de juliol de 2009

Post 131: Relative. Testarrock '09.

Continuant amb el festival del Testarrock '09, diumenge dia 5 de juliol va tocar Relative (entre altres bandes). Més mentalitzat de les condicions que trobaria a l'hora de fotografiar, vaig prendre el 85mm i crec que no hem vaig equivocar.

Relative és una banda de més de 3 anys, amb dos discs a les seves esquenes i formada per músics de professió. No obstant, no ha estat fins ara que han començat a fer més concerts en viu, degut, possiblement, a la complexitat tècnica dels seus temes. El seu estil està influenciat pel rock progressiu i pel jazz fusió, amb una potent base rítmica. La banda està formada per Carlos Lozano a la guitarra, Greg Aguiló al baix, Miguel Espinosa als teclats i Irineu Lorente a la bateria. Al concert del Testarrock, van poder comptar amb la col·laboració de la Montse per interpretar dues covers de Dream Theater: Hell's Kitchen i Constant Motion.

Cal dir que va ser un concert d'un molt alt nivell i que entre només cinc persones van aconseguir fer tremolar, literalment, l'escenari d'una manera una mica pavorosa. Próximament, Relative tornarà a tocar, en motiu del Dijous de Rock i la Festa Major d'Andorra la Vella, a la carpa del Parc Central a les 23h30, el dia 31 de juliol, juntament amb Acrobass i The Axle.


P.S: Maleïts peus de micro! Una banda majorment instrumental els hauria de treure del mig ;).