dimecres, 27 de febrer de 2008

Post 43: Fantàstic!

Si et treuen un queixal del seny (amb quatre pot ser brutal) i et sangra la boca pots fer tantes coses com aquesta!



P.S: Tenia el deure moral de penjar aquest video.
P.S: Creieu-me, me'n sento orgullós.
P.S: No sé fer auto filmacions.
P.S: Merda! L'he cagat fent el registre de youtube! Mireu el nom del user XD.

dimarts, 26 de febrer de 2008

Post 42: Death at a funeral (7,3/10)


Tot just acabo de veure aquesta peli, de Frank Oz. No entraré en un anàlisis exhaustiu.
Humor àcid anglès, simplement. No tant àcid com podria ser Little Britain per exemple (ja que sinó no podria tenir la duració d'una peli... o sí :D) però suficientment anglès.

Lo bo de l'humor anlgès, segons l'opinió d'aquest fidel servidor, és que és original, sovint imprevisible, amb tocs d'estupidesa (sense arribar als excessos americans, però si en altres excessos més "tolerables") que arriben al límit de lo surrealista, sense la necessitat de transformar la pel·lícula en una cosa sense sentit ni forma de ser (almenys en aquesta pel·lícula).
Tot i així, no crec que aquesta definició estigui ni molt menys (o gensmenys) perfilada.
Ara bé, aquest peli gaudeix de l'humor molt ben equilibrat.

La sinopsis de la peli tracta els diferents merders que es van esdevenint (per sort o per desgràcia) durant el funeral del pare d'una família anglesa, socialment ben posada.

Totalment recomanable. Res més per avui :D.


P.S: Avui tenia l'obligació moral d'escriure algo :D.

diumenge, 17 de febrer de 2008

Post 41: L'anàlisi de dues xocolatines

Avui ha estat un dia dur, però profitós: per fi he aconseguit un Moog Little Phatty :D:D:D:D. (próximament si tot va bé)

Tot i així, com no sé massa que explicar, he decidit fer l'anàlisi (breu) d'unes xocolatines que en el passat vaig tenir la oportunitat de provar (i vaig deixar passar, perque es van caducar), que venen d'Argentina directament per mà de la Gaby.

Tot i no ser un adepte dels dolços i més aviat tenir una certa apatia envers aquests menjars (tot i així tinc altres maneres de justificar que sóc gordo), tenia el deure moral de provar aquestes xocolatines, vingudes de l'altra banda de l'Atlàntic.

Una de les xocolatines cadacava aquest mes, i al final, a l'hora de berenar m'he decidit a menjar-les (sí! les dues seguides!).

La conclusió d'aquestes xocolatines "argentines" és que són molt apegaloses i de gust són com un "Mars" molt intens (els dos tenen el mateix gust T_T), en quant a gust de dolç. Bàsicament, aquestes xocolatines deuen ser l'excusa de qualsevol obés argentí. (imagineu-vos un obés argentí, aghh!)

Oblea relleno con dulce de leche

La forma hexagonal de la xocolatina mola massa i el líquid de dins és relmanet líquid!

dilluns, 11 de febrer de 2008

Post 40: Freaks (1932) (IMDB: 7,8/10)

"Pot realment una dona ben crescuda estimar un nan?"

Per fi! Ja era hora!
Després de molt temps de tenir-la arxivada (o això és el que jo recordo), el meu germà va tornar a "aconseguir" (eufemisme) aquesta peli de culte.

Crec que tothom, algun cop n'ha sentit a parlar de la peli de Freaks, o altrament anomenada La parada de los monstruos, de Tod Browning de 1932 (ja sigui de manera directa o indirecta). Si més no, per mi és la creadora de l'actual moda emergent més "molona" que trobem avui en dia el carrer, que és per desgràcia, la d'auto denominar-se a si mateix freak, o com alguns ignorants s'han atrevit a "traduïr", "friquis". (algun dia escriure la meva teoria sobre aquesta moda :D)

La peli mai m'havia cridat atenció en especial, però el destí va voler que tot sopant i esperant que passessin les hores al dissabte a la nit, el meu germà la tenia al Macbook i com durava una escassa horeta vam dir, t'ha tocat.

El resultat,... francament bo (tot i que la vam veure en dues tongades).
La peli va ser prohibida a diversos llocs a la seva época i fins i tot avui en dia es díficil trobar-la en versió original (aka format físic).

Realment és brutal el fet de que TOTS els actors són deformes de veritat i que solsament hi ha maquillatge en una escena del final (crec que sé quina és XD). Ara ens fa gracia, però a l'época allò devia ser una mica desagradable (i fins i tot cruel) juntament amb els tocs d'horror del final. No m'extranya gens que prohibissin la peli.

El guió, té alguns moments que fas, lol? Però imagino que l'intenció del film és la d'ensenyar la vida quotidiana d'aquests essers que treballen a un circ, en el qual es desenvolupa la trama principal que és l'amor d'un nan per una trapecista i que acaba amb venjança.

La peli sorpren per lo vella que és i lo relativament ben feta que està, tot tenint en compte que no es tracta de la primera peli d'aquest director i que compta amb el suport de la Metro Goldwyn Mayer (el lleó aquell).

És una película altament recomanada, i que realment, en els temps que corren avui en dia et recorden que els clàssics sempre seran clàssics i que si toques els ous a un freak, et tornarà la putada multiplicada per mil :D.


P.S: El post d'avui és un post ràpid, així que em redimeixo de qualsevol responsabilitat referent al contingut d'aquest post i em reservo el dret a modificar-ne de forma pròpia total o parcial el seu contingut :p. Yiha!

"Offend one and you offend them all"

dissabte, 2 de febrer de 2008

Post 39: Kobu Tori

Kobu Tori – Traient el bony (aquesta seria la traducció)


Fa molt i molt de temps, un vell home amable vivia en un lloc (yiha!). A una galta hi tenia un gran bony que es balancejava molt: Fura fura fuura fura
! (so japonès).
Els nens es reien sovint d’ell i li xiulaven, però l’home, ja acostumat al bony, els hi somreia.
Un dia, l’home va anar cap al bosc a tallar llenya però de sobte v
a esclatar una gran tempesta:
- Quin problema! Bé, és igual. M’aturaré dins la cova d’aquest arbre (lol!) a descansar fins que passi la tempesta.



L’home va acabar adormint-se al lloc.
Al cap d’una estona, el soroll de flautes i tambors el van de
spertar, davant seu cremava un gran foc: un ogre vermell, un ogre blau, un ogre negre i d’altres estaven ballant i bevent al voltant del foc.
A l’home li agradava molt ballar.
Tot de sobte, va perdre la por i va anar cap a la foguera, amb els ogres, i va començar a ballar.

Toure Toure, Hiyara Ran Ran.
Toure Toure, Hiyara Ran Ran. (soroll japonès de flautes i tambors!)


- Renoi! Tens talent, tens talent. Els moviments de les teves mans i els teus peus realment són bons! – va dir un dels ogres.
Els ogres van mirar com l’home ballava, l’ac
ompanyaven i l’animaven.
- Demà a la nit torna i balla per nosaltres, si us plau. Per assegurar-me que tornaràs et treure el bony de la galta.
Els ogres, com que veien que l’home no es pr
eocupava del bony de la galta, van pensar que per a ell era important i així tornaria a buscar-lo i ballaria de nou.
L’home, tot feliç, tornà de la muntanya fregant-se la cara:
- Ei! Mireu! Ja no tinc el bony! – li va dir a una dona gran que passava per allà.
- Oh! La teva galta és suau al tacte! – respongué.
La dona gran també estava feliç.


Va coincidir que el veí de l’home, un home gelós i mala persona, també tenia un bony a la galta i va pensar:
- Jo també em faré treure el bony!
I va marxar cap a la muntanya.

Va esperar dins de la cova de dins de l’arbre i quan els ogres van arribar, va començar a ballar.
- Què coi? Quina manera de ballar tan horrible! D’acord, d’acord, et torno el bony, però marxa cap a casa! – li va respondre un dels ogres tot confós (pensant que l’home era l’altre).
Llavors, el veí es va trobar sorprès, jagut a terra, tocant-se les dues galtes i a les dues : Bura Bura! (soroll japonès de balancejament de bonys)
- Quin problema!


I aquí acaba la història.

Conclusió: els ogres són a saco de cruels, però molt!