Finalment, vaig arribar al Maglev, pim pam, 431 km/h, i en 8 minuts ja era a l’aeroport.
Minuts després, aconseguiria facturar la maleta entre molts xinos (no saben respectar les cues ni llegir les instruccions ni lo suficientment intel•ligents per saber què poden o que no poden pujar a l’avió) i passar tots els controls. No hi va haver cap problema.
Bibibibibibibiibibibii!Hem quedaven yuans i encara no havia esmorzat, això que no vaig trigar en fer una associació dels dos conceptes per tal d’arribar a emprendre una acció. Per desgracia, els preus (ni la qualitat) ja no eren els mateixos que uns escassos metres més enllà. Avui tocava, porc i arròs amb curry, hell yeah!
Per ser congelat, estava força bo (me'l van servir en menos de 5 minuts) (55 yuans... arghhh!)En acabat tocava fer temps fins a l’avió, lo de sempre.
Quin és el meu vol ^^?A l’entrar dins l’avió vaig pensar-hi: no havia carregat la DS!!!!!!!!! NO!!!!!!!!!!! Intentant no adormir-me (arribava a les 23.30 a BCN), vaig xupar-me TOTES les pelis que van passar per la tele de l’avió, vaig zampar tot el que vaig poder i vaig jugar tot el que la DS em va permetre.
Realment, penso que els viatges on endarrereixes el rellotges són més pesats que els que avances... tot és com més surrealista.
Finalment vam arribar a Amsterdam... Era el primer cop en deu dies que veia un cel tant espectacular :D. Ni me’n recordava! Cua a immigració, espera, espera i espera i altre cop a l’avió. Vaig mantenir-me despert fins als sandvitxos de plàstic i després em vaig ficar en mode STANDBY.
D’aquí ja vaig arribar a casa i vaig retrobar tot el que coneixia de 10 dies enrere: la meravellosa rutina.
Tantes hores de vol, i sobretot aquestes dues setmanes en les quals he anat recopilat totes les memòries del viatge per escriure-les al blog, m`han servit per a poder pair el viatge i reflexionar sobre el que he fet, vist i descobert. Penso que realment ha sigut el viatge més barat (relació qualitat/preu/descobertes) que he fet mai i que definitivament ha sigut una experiència MOLT positiva (però un ha de pair el viatge amb calma, tot i que per a res m’hagués molestat quedar-me a viure per allà un temps més).
Per mi (i pel poc que conec i he vist), Xina és un país que, malgrat culturalment estiguin bastant destrossats, té moltíssimes coses per a descobrir, en quant a filosofia de veure la vida, per exemple. És un lloc ple de contrastos molt grans i els seus habitants són excessivament complexos dintre de l’aparent simplicitat que els envolta, què de ben segur amaguen un potencial espaordidor en els pròxims anys a vindre, sobretot a llarg termini. Quan es decideixin a sortir dels seu petit entorn, aquesta gent farà canviar el món (si no es troben en cap entrebanc internacional, que sempre pot ser).
Només hem queda agrair als meus dos bons companys de viatge, al Cerni i al Cralos, per la seva companyia i bon humor (i sentit de l’orientació) i a vosaltres, als lectors del blog, que encara que sigueu pocs i la majoria no deixeu comentaris (“os conosco, mal paridossss”), hem motiveu a escriure i a deixar una petita petjada en el temps.
Moltes gràcies a tots!
P.S: Esteu atents als pròxims posts! Això només és un final de temporada :D Ja fa més d’un any de la creació del blog!
5 comentaris:
;-P
A NY vaig estar a punt de comprar-me una DS per a fer passar més lleuger el viatge de tornada, però reflexionant una mica (i és difícil estant a la botiga de la Nintendo envoltat de mil i una temptacions) hem vaig adonar que els jocs de Nintendo no m'han agradat mai, que l'estil oriental no m'ha agradat mai i què carai n'havia de fer, d'una consola portàtil amb una pantalla miniaturitzada i en blanc i negre (ara no n'estic segur, però penso que és en blanc i negre). I la vaig deixar, quan hem faltaven 3 persones per arribar a la caixa. Allò va ser un moment d'introspecció i valoració personal gairebé diví, i tot hi que la DS estava tirada de preu, no m'arrepenteixo pas de no haver-la comprat! (bé, un momentet de no res si, que me'n vaig arrepentir, durant el vol de tornada, aborrit com una ostra i sense poder dormir, mentre la meva preciosa esposa dormia plàcidament al meu costat...!)
En fi, que marxo de context. Felicitats per les "memòries", i gràcies, pq així hem pogut tastar una miqueta de les teves experiències! I no ho dubtis, estaré esperant el següent post! (bloglines rules!!!)
Perfecte!
Per cert, el simple fet que hagis pensat en aquesta situacio de NY és una clara senyal de remordiment de consciència, encara que no ho vulguis admetre ^^.
P.S: Jocs de nintendo DS n'hi han moltissims! I creu-me que no són tan "orientals" com dius :D!
Lucky espero un post del concierto aunque no nos paguen e? o un post solo y exclusivamente para mi, titulado "Mi idolo" o "ese joven llamado Sexy", estaria chuli y chachi...
bueno caramelito, bona nit mua mua
Hey Bobby!
Avia'm quan et registres o algo, "Anònim" no és un nom sexy.
Hi haurà post del cocnert només si hi ha fotos, perquè sinó crec que massa no es podrà dir. Espero que vagi bé realment perquè aquella gent... WARRRRRRGH!
Si et faig un post de culte a tu, es dirà sens dubte: "Bobby, Queen of my darkest desires: the unknown dark side of bananaman Lluc", si et sembla bé, òbviament :D.
Venga!
si farem fotos tu tranqui ^^ i si, em molarie que es digues aixo el meu post :)
nos vemos mñn quizas, princesa (K)
Publica un comentari a l'entrada