Vam marxar el Cerni i jo sols cap a Hangzhou. Representa que aquest poble era petit, però si realment no és més gran que tot Andorra la Vella, no és res. A l’estació de trens, entre bastant confusió vam aconseguir arribar al tren i acte seguit als nostres seients (ens vam confondre de seient fins i tot). Al cap d’una hora i mitja més tard aconseguíem arribar a Hangzhou. D’allà sabíem que havíem d’agafar l’autobus K7 fins al final de la línia, allà hi havia coses per veure, o això era el que ens havien dit.
Vam entrar en un autobús hiper estret entre molt xinos i al cap de 30 minuts arribaríem a un mega-temple-parc-immens. A estones plovia, a estones no plovia. Ja us dic que anar amb el trípode i la càmera en mà i el paraigües que “estancaquanesvol”, no era fàcil.
El trípode ens va permetre fer-nos foto sense que cap xino toqués la meva cam :D És sagrada!
Divinitats imagino que "protectores" del temple
El Cerni intentant d'establir comunicació amb l'estatua, sense èxit.
Yeah!Tot i així, el trípode ens va salvar moltíssimes fotos dins el mega temple. Vam veure coves, llacs (amb l’aigua molt bruta), visitar turons i infinits temples, i òbviament, ens vam deixar picar pels mosquits.
La cova era fosca i com els xinos no hi guipen massa bé, ho anaven tocant TOT.
Atenció amb la fujin de la bossa del Barça i el paraigües de paper!
La Bat cova :D
Després de no esmorzar quasi bé res i caminar tant, teníem gana. Com que encara estàvem dins el temple i no podíem triar entre una gran gamma de restaurants, vam optar per la solució barata (una altra de les nostres assignatures pendents): els fideus xinesos instantanis (0,7 euros la terrina amb aigua calenta). Picaven una mica, però no hi ha res que t’esclafi més que allò en un dia plujós com aquell.
Duwaaaaaaaa!
Vam caminar mitja hora turó amunt i al final, lo únic que hi havia adalt de tot era un casucho de palla. Imagino que totes les rallades i coses escrites a la paret explicaven la decepció de caminar per res.
Baixant del lloc "estafa" hi havia aquest mirador que calmava una mica els fums. Aquesta és la foto que vaig utilitzar per fer el HDR.
Atenció a la frase: "Les flors i els arbres d'aquest jardí són sacrificis a Buda. La vostra pietat cap a Buda mostra més que la crema de bastonets d'encens."Amb això entenem: "no hem de cremar bastonets d'encens, no serveix per a res."
Mica en mica va anar sortint el sol i també va anar passant el temps: teníem l’hora de tornada força d’hora i no havíem d’apurar en arribar a l’estació de tren. La sensació de quedar-se a fer nit a Hangzhou no molava.
La inabastable àrea del temple
Una buda tocant un laüt (mà dreta = heavy metal)
Un altre buda ballant al ritme del laüt
"Heavy metal rulesssss!"
Un home resant...
Els ornaments, tant de pedra com de fusta, dels temples eren de lo millor.
Preneu el vostre temps a examinar la foto, aquests murals són super paranoics.
Sembla una orgia de lleons que es passegen per tot arreu: cel, terra i mar.
Són totalment caòtics.
La majoria de llocs que hem vist a Shanghai i a la xina en general, diguem, que al carrer, les portes no tenen pany. Es tanquen amb cadenes.
Això és un forat pel calvegueream.
Una canya de bambú mutilada pels turistes xinesos.
Bon profit! Els xinos no tenen un Itadakimasu ni un Bon Profit... Quan es tracta de menjar, solen anar a saco.Tot i així ens quedaven 2 hores que havíem d’aprofitar. Vam comprar un mapa, vam preveure el que seria la ruta de tornada i fent càlculs vam anar a agafar un vaixell per passejar-nos pel mig d’un super llac amb petites illetes. El viatget va valdre la pena.
Aquest és un dels molts ports des dels quals podies agafar el vaixell cap a les altres petites illes de Hangzhou.
Algunes illes estaven comunicades per petites passareles de pedra. A diferencia d'Occident, no hi ha mesures de seguretat als llocs públics, amb això vull dir que ens els vaixells per exemple, pots saltar del mateix sense cap impediment, un nen pot caure entre les baranes, etc. A Xina, si hi ha alguna cosa així normalment és problema del qui cau o del qui no ha vigilat al seu fill perquè aquest hi caiguès, en certa manera tot és com molt més salvatge.
En una d’aquestes illetes, ens va passar una cosa una mica surrealista. Resulta que en tot Hangzhou, com a molts altres llocs, no vam veure casi res de turisme occidental i per tant passàvem molt poc desapercebuts. Això que en una petita illa de les que vam anar, hi havia un xino jove (no sabria dir-ne l’edat perquè és molt complicat, però el situaria entre els 16 i els 36 anys) amb la seva novia i el novio ens va dir, tot joiós i alegre algo del tipus “la meva novia pregunta si es podria fer una foto amb vosaltres”, ens vam girar i vam veure la noia amagada darrere una columna, tota tímida. Acte seguit, va sortir del seu “amagatall” i es va ficar entre nosaltres dos, rient i dient algo del tipus “estoy flipando nennngg” en fujintao. Li trèiem uns dos o tres caps dels meus (i mira que el meu cap no és pas poca cosa). I sí sí, el novio va fer la foto tot orgullós, com si després l’hagués d’ensenyar a tot déu: “mira, mira, la meva novia amb uns occidentals que li treien 3 caps”. Ens vam acomiadar i au. Si a vosaltres la vostra novia us digues algo així, no us sentiríeu una mica despreciats? Fos el que fos, els fujins són únics allà on vagis. Fantàstic! ^^
Vam haver de córrer per agafar l’últim vaixell que anava cap a l’estació de bus on agafaríem l’autobús (amb xassís de fusta, 6 aires condicionats i un espai irracional entre seients) que ens duria a l’estació per tornar a Shanghai.
Fet i fet, vam aconseguir fer tot el que més o menys volíem fer Hangzhou, tot quadrant els horaris amb els transports públics... No era evident.
"A bamboo-lined path leading to Serenity"
Vam marxar just quan el sol estava apunt de començar a pondre'sPer algun estrany motiu, el tren que agafaríem al vespre no era com el del matí sinó que era més lent i feia més parades, cosa que comportaria que enlloc de tardar una hora i mitja en tardéssim tres i mitja. Don Cralos s’estava desesperant sol a Shanghai.
Vam arribar justos per agafar l’últim metro cap a l’hostal i ara sí, juntament amb el Cralos recuperat, vam anar a sopar a algun restaurant del barri. Avui tocava provar els “Miàn”, altrament coneguts com fideus xinos (els de dinar no comptaven).
Lo bo és que el “restaurant família” al que vam anar, tenien una carta dels plats amb fotos dels plats, bàsic per escollir algo bo. A més elaboraven ells mateixos els fideus, què ficaven dins una olla immensa que era el “caldo del dia”. El sopar, simplement boníssim (i baratíssim)!
Una sopa de fideus per mi i fideus amb carn per Mr. PocL'home fent fideus... el video està tallat perquè em vaig quedar sense memòria mentre el feia... però algo és algo
Al sortir, vam descobrir el que era una altra botiga piratilla de DVD’s, al costat de l’hostal. Visita obligada pels pròxims dies :D.
Cansats vam anar a dormir per a preparar-nos per l’endemà, una altra visita en un poble petit dels voltants de Shanghai, Suzhou, una mena de Venècia xinesa. Aquest cop el Cralos no ens fallaria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada