Post 120: Sobre el P2P lending (part 1)

El p2p lending (també anomenat social lending) és el que seria el person-to-person lending (del verb to lend, “deixar” alguna cosa, en aquest cas diners). És a dir, préstecs de diners directament entre persones, però a través d’Internet (i penso que aquest és el factor més clau).

És algo relativament nou que he descobert fa unes hores fent un treball per la Universitat. Normalment no parlo massa sobre el que estudio per qui al blog i tal, però penso que sens dubte aquest fenomen del p2p lending pot tergiversar l’economia tal i com la coneixem, canviant el seu centre de gravetat que fins ara ocupaven les entitats financeres i reduint el procés de finançament als seus orígens, és a dir, on les persones presten diners a persones.

Aquesta iniciativa s’estableix com a resposta a la "mala gestió" i abús de les entitats financeres en els últims temps, sobretot pels alts tipus impositius que imposen i la frenada que han provocat en el mercat la desconfiança interbancària així com les dures condicions per beneficiar-se de finançament, entre moltes altres coses.

A grans termes (i parlo una mica sense saber, influït pel hype que m’ha produït conèixer el concepte), aquest sistema es duu a terme en portals mitjanament grans d’Internet, on es reuneixen gent amb necessitats de crèdit i gent que té diners per invertir. Lo bo d’aquesta iniciativa és que amb l’eliminació de les entitats bancàries com a intermediàries les dues parts s’en beneficien: qui presta obté una rendibilitat d’un mínim de 6% anual (i superant en certs casos el 20%, segons el risc), molt més alta que la que pot oferir qualsevol banc, i el prestatari paga un interès menor, amb l’especial al•licient que ÉS ELL QUI FIXA AQUEST INTERÈS i els que presten els diners no es fixen exclusivament amb registres financers sinó que també miren el registres personals. Sona una mica utòpic, oi? Ara mateix, s’aixequen molts dubtes davant d’aquesta iniciativa: risc, temporalitat, solvència, etc.

Aquests portals es situen normalment en un àmbit nacional (sobretot per les normatives fiscals): Prosper (USA), Zopa (UK), smava (GER), PreterP2P (FR) i el més nou, Comunitae.com (SP), entre d’altres. Bàsicament fan d’intermediaris i s’encarreguen de gestionar les dades per controlar la solvència i establir una mica les regles de funcionament (risc, temporalitat dels préstecs, etc). De cada “préstec” realitzat, en treuen una petita comissió anual, sobre els interessos. Tot i així, cada portal funciona d’una manera diferent, segons s'escaigui, alguns amb un funcionament més públic, d'altres amb més privat, etc.

P.S: Us agrairé que qualsevol error que hi pugui haver a l'article, me'l notifiqueu a través dels comentaris. Moltes gràcies!