diumenge, 1 de juny del 2008

Post 56: Bioshock

"Uhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh!"

Dit i fet!

Ja s’ha acabat el Bioshock.

Aquest joc és un FPS (amb un parell de punts de RPG, com és decisions a prendre, habilitats complementàries, etc) desenvolupat per 2k Boston/2k Australia, amb l’ajuda de nVidia i el motor gràfic de l’Unreal Tournament.

Vaig interessar-me pel joc sense saber-ne res del mateix, simplement m’interessava perquè requeria força recursos (que ara tinc :D) i pels premis que havia guanyat.

El joc s’ambienta en els anys 60, on després que el prota (Jack, aka l’usuari) sofreixi un accident d’un avió comercial, sent ell l’únic supervivent, aquest arriba a un far, al mig del mar, que el condueix a una ciutat secreta subterrània al fons del mar, Rapture. I a partir d’aquí comença una gran aventura, que pot acabar-se amb diferents finals alternatius. Ja sabeu que sóc home de poques paraules.

Al principi, el joc em va costar d’entrar (malgrat l’estupenda qualitat gràfica), per una banda pel fet que cal acostumar-se a la manera de lluitar, curar-se, morir, etc, i per l’altra, pel fet que el camp de visió, segons el meu parer (i ara s’ha confirmat després de llegir unes reviews oficials), és massa petit i no tan ampli com hauria de ser... i això cansa molt. Però finament, després d’unes hores, li pilles el gust als “plàsmids”, una mena de poders alternatius a les armes tradicionals :D. A més a més, no podia faltar-hi l’arma de subsistència bàsica en molts dels shooters d’avui en dia, la clau anglesa (dotada d’un poder destructiu que no heu de subestimar MAI!).

El joc, malgrat les bones puntuacions que ha rebut, també ha tingut algunes crítiques negatives pel que és la versió d’ordinador, com les queixes pel seu sistema d’activació de copies originals, que és una mica conflictiu, o el forçat camp de visió, que ja s’ha comentat. Tot i així, sempre hi ha solucions per aquest problemes ;).

La història dóna molt de si i no tot és matar i matar ;), tot i que ja se sap que això és lo millor.

Finalment cal destacar és que, o bé el joc és fàcil, o bé passa massa ràpid (la història es fa força curta), o el que sigui, però jugant en aquest joc, passa que les hores et passen de dos en dos, fa por. SI! SI! Mires el rellotge, són les 2... tornes a mirar, i són les 4.

Misteriós! Meravellós!

1 comentari:

jaume ha dit...

El que passa és que ara ets un home lliure com un pajarillo... i aquestes hores duals les pots dedicar al joc... ja veuràs d'aqui a un temps, quan comparteixis vida amb la teva mitja taronja...! A mi les hores al final s'hem feien tant eternes, que et canses de jugar. Sisisi! És possible!