(Issun (1 sun) és una antiga mesura d’uns 3 cms i Boushi, tot i no haver-ho trobat de font fiable, m’han dit que és nan)
Hi havia una vegada, fa molt de temps, una parella de vells que vivien a la muntanya. Aquests no tenien cap fill i es trobaven molt sols:
- Oh Déu! Dona’ns un fill. Encara que sigui un fill petit – pregàvem cada dia.
I un dia, va néixer un nen tant petit com el dit petit de la mà.
- Oya! (expressió japonesa) Déu n’hi do! Cap al palmell de la meva mà. Com a nom, li ficaren “Issun Boushi”.
Va passar un any... en passaren dos...després cinc... i fins i tot deu! Però n’Issun Boushi no és va fer gran. Els nens del poble es reien d’ell:
- Nan! Nan!
No tenia amics per jugar. Llavors va decidir:
- Vull sortir a conèixer món, esdevindré una persona sabia! M’he d’entrenar!
I d’aquesta manera l’anciana parella va dir adéu al seu fill i aquest va marxar cap a la capital.
Ben aviat va arribar a un riu.
(ocell japonès XD) Chun, chun, li va dir un pardal:
- Si agafés aquest riu arribaràs a la capital.
I així ho va fer, va utilitzar el bol com a vaixell i el hashi com a rem.
Va remar i remar, i de tant remar, va arribar sota un pont.
Es podien veure moltes cases, i a la llunyania, hi havia una enorme pagoda de cinc puntes.
- Bé, per fi he arribat a la capital. Ara aniré a la casa de la gent important i demanaré per servir.
Dit i fet, va anar cap a l’elegant palau, i des de la gran porta, amb veu forta digué:
- Li prego senyor Ministre, li prego!
- Qui crida? - li respongué el Ministre.
Un servent va sortir a veure qui era i a l’ombra d’uns sandàlies tradicionals japoneses (ashida), sota el bol de miso i tot sostenint un bastonet de menjar, hi va trobar l’Issun Boushi.
- D’on surt aquest nan?!? - i tothom de la pagoda va començar a cridar.
La princesa el va agafar i se’l va ficar a sobre el palmell de la mà.
- Tu ets l’Issun Boushi, oi? Si realment vols esdevenir una persona sabia has d’aprendre a escriure i a llegir, has d’aprendre a tocar la flauta (fue) i el tambor (tsudzumi) i també has d’entrenar-te per aprendre l’art de l’espasa.
Des d’aquell dia, esdevingué servent de la princesa.
La princesa el va cridar i el va acariciar (no entenc aquesta frase XD).
Van passar uns quants anys i va arribar el dia en que l’Issun Boushi esdevingué un adult.
Aquell dia, va esdevenir també company de la princesa i servidor del deu de la pietat (Kamonsama).
Mentre pregaven, amb les mans juntes, es va sentir una forta ventada i tot de sobte, tot esdevingué negre.
- Tu! Ogre (oni)! Treu-me les mans de sobre!
L’Issun Boushi es va ficar a la defensiva i:
- Un nan! - digué l’ogre amb ironia.
L’ogre el va agafar amb els dits en pinça i, Ponto! (soroll japonès), el va llençar amb carinyo a l’interior de la seva boca.
Dins de l’estómac de l’ogre, l’Issun Boushi va treure la seva agulla-katana i:
- Ei, Yaaaa! (soroll japonès) – es va preparar.
I d’una revolada va atacar l’ogre.
- Aitatta! (Quin mal!)
Mentre l’ogre s’estremia i s’agafava l’estomac a causa del dolor, l’Issun Boushi va aprofitar per saltar des del forat del nas i va apuntar directament als ulls, tot atacant una altra vegada.
- Perdoneu-me! Em rendeixo, em rendeixo! - gemegava l’ogre.
L’ogre va marxar a corre cuita cap a la casa de la muntanya, i mentre fugia, li va caure un petit martell.
- Aquest és el martell de la sort de l’ogre. Si es sacseja el martell, es pot acomplir qualssevol desig. – digué la princesa.
- Princesa, vull ser més alt, si us plau, vull tenir un cos d’adult – li respongué l’Issun Boushi. (tots sabem el motiu ^^)
Kara, Kara, Ton, Ton (soroll japonès). A mesura que sacseja el petit martell, l’Issun Boushi ràpidament va fer-se més alt fins a esdevenir un esplèndid home jove.
Llavors, es diu que el jove home va fer-ne de la princesa la seva esposa i vàrem viure feliços per sempre. Fantàstic!
Conclusió: ser nan mola, pots ferir ogres :D.
P.S: La història és una traducció de l’original japonès adaptada per mi :D.
1 comentari:
Una història molt maca^^
Publica un comentari a l'entrada