Post 71: La rata sellarda (cellarda o Eliomys quercinus, per a qui ho vulgui)

“I no permeteu que
caiguem en la temptació,
ans deslliureu-nos
de qualsevol mal. Amén. “

Pare nostre

Putrefacció!

Al mes de maig vaig cometre el greu error de deixar una finestra oberta a la borda d'Incles. L'error ha tingut les seves conseqüències: la rata sellarda torna a ser dins.

Ja era el 2on cop que entrava una d’aquestes rates a la borda. Aquestes rates es caracteritzen per tenir un cos relativament gran i una cua força llarga i peluda. Són bèsties que hivernen a l’hivern (yeaaaaaaaaah!) i salten MOLT. Són capaces de fer bots de 1m d’alçada i per si fos poc escalen parets i sostres com si res. Com a bons rosegadors que són, aquestes bèsties s’ho jalen tot, però he descobert que tenen preferència pels tetra-bricks de Don Simon. Els hi encanta i saben com fer una bona festa.

El fet és que després de que se m’informes de la seva presència en territori hostil (cagarades a tot arreu i tot lo que pogués ser rossegat estava rossegat), vaig anar a donar-li dolç final a la bèstia, aprofitant l’experiència adquirida amb el primer exemplar neutralitzat.

Vaig armar-me amb l’escopeta d’aire comprimit, la triple ratera i formatge. Desafortunadament, el primer dia que vaig anar a la seva cerca i captura (tot i que és més aviat un seek & destroy), no vam coincidir. Ho vaig registrar TOT (trobant el seu niu actual: una disfressa de cotó de sucre :D), però res de res... Apart, aquell dia a fora plovia i tronava que feia por i la llum va saltar unes quantes vegades, cosa que no afavoria un combat contra una rata.

Ull a la forma del voltant del coll! La mort va ser crick-crack!

Aquella tarda, vaig deixar per impossible la seva captura, però vaig parar-li un parany a la querida amiga. Vaig deixar com a recompensa per “haver sobreviscut al primer assalt” una mica de Don Simon i un tros de formatge, gratis, free of charge. A la ratera vaig ficar-hi el mateix formatge.

Ha passat casi 2 mesos des d’aquell dia i avui que feia bo he dit, “nem-hi a fer un cop d’ull”, juntament amb el meu avi, professional en l’àmbit de caçar rates. En efecte, a l’entrar, malgrat les meves qualitats olfactives he percebut una olor del tipo “it smells like death” i HURRAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH!. A l’aire hi havia una quantitat extremadament alta de mosques i a la ratera (que no esta precisament pensada per aquest tipus de rates) hi havia un bixo lleig amb el morro enganxat a la trampa. Gotcha! Havia caigut en la temptació.

El bixo en qüestió després d’alliberar-lo de la trampa, tenia un rigor mortis que la flipes i apart estava buit per dins, és a dir, totes les entranyes i lo de dins s’havien fet cucs i al cap d’un temps mosques (moooooooooooooolt grosses).

A banda i banda de la forca, un tros de Kiri i un tall de donja.

Finalment, com a mesura preventiva, hem tornat a parar les rateres i aquest cop també hem preparat una llosera, que vindria a ser un pes pesat de les trampes per a petits animalets. Hem fet dues versions i finalment n’hem deixat una parada (com veureu a les fotos, l’equilibri és altament inestable i sobre la forca es punxen els asquers). El seu funcionament és extremadament simple però la seva construcció és una gran obra de l’enginyeria antiga, que com sempre destaca per la seva eficiència :D. Per fer coses d’aquestes, no cal tenir un títol d’enginyeria de la UPC... és més, és possible que tot tenint el títol sigui impossible per a un enginyer de construir una trampa d l’estil.... Ai mare meva! Fins on hem arribat!