Post 140: Fase primera. TERMINATED.

S'acaba un època de prop de dos anys de "blogging" amb Blogger: he decidit fer el salt i agafar un domini i bloggejar amb la plataforma Open Source de Wordpress. No crec que canvii res de com anàvem les coses fins ara i en principi aquest pas significa una garantia pel que fa a la continuació d'aquest blog, almenys en els pròxims dos anys :D. Gràcies a tots per la companyia que m'heu brindat fins ara i espero que continuem junts força temps.
A partir d'ara ens veiem a:

www.cilinderman.net

PHASE ONE......... TERMINATED.

Post 139: Nil pwned by Google Streets

Clica a la imatge per veure-la més gran o bé consulta el link

Senzillament èpic. El Nil ha estat capturat per Google Streets! HA HA HA! LINK!

Post 138: Relative. Festa Major d'Andorra la Vella 2009.

Altre cop vam poder gaudir d'un bon concert a càrrec d'aquestes bèsties de la música :D, després d'Acrobass i The Axle. El set list va ser si fa no fa el mateix del Testarrock, una mica més llarg, amb dos o tres covers més. Com a fets purament anecdòtics, vam poder veure com el Carlos perdia la "virginitat" en trencar una corda de la guitarra per primer cop a l'escenari, com el Moe utilitzava el seu iPhone, mitjançant l'aplicació Bebot, emulant el so d'un sintetizador, com si fos el Continuum del Rudess, per acompanyar una cançó, o com la banda sencera feia l'experiment de canviar-se els instruments entre ells per interpretar un tema dels Ramones.

Montse a la guitarra, Carlos a la bateria...

...Moe al baix, Greg de groupie i...

...Irineu a les veus! HEY HO! LET'S GO!

Post 137: Acrobass. Festa Major d'Andorra la Vella 2009.

El passat divendres 31 de juliol es va obrir la festa major d'Andorra la Vella amb l'última tanda de concerts del Dijous de Rock: Acrobass, The Axle i Relative. Aquest primer post se centra sobre Acrobass, una banda instrumental força peculiar, composada per tres baixistes i un bateria: Gregory Aguiló, Landry Riba, Fabien Villalba i Tet Bazan, respectivament. La banda ja ha tret un àlbum íntegrament format per temes propis anomenat "First Release". El so en directe és força espectacular i curiós, sobretot si et fiques al costat dels monitors :D.

"Saint-Gregory"

P.S: Aquest cop els peus de micro no van resultar tant inconvenient com en el concert de Relative, tot i així, mantenen el seu protagonisme.
P.S: Enquadrar i fer fotos a baixistes és tasca tremendament complexa, tenint en compte lo llargs que són els mastils dels seus instruments :D.
P.S: Déu n'hi do la de baixos que es van portar per fer el concert!

Post 136: Tenkôsei: Sayounara anata (IMDB: 7.4/10)

El poster és bastant explícit :D

Últimament estic aprofitant els moments que donen els mesos d'estiu per ficar-me al dia del cinema asiàtic, sobretot japonès. Fa poc vaig "enganxar" un paquet de 10 pel·lícules de les quals es diu que van ser les millors pel·lícules japoneses del 2007, amb una puntuació que acostuma a superar el 7 a IMDB (si bé el nombre absolut de vots és molt reduït) i amb un ampli ventall de premis i/o nominacions, en la majoria de casos. Segons la meva opinió, no són genials obres mestres però sí són una mostra perfecta de la societat japonesa, de la seva manera de fer i d'entendre la vida, i òbviament també són una bona mostra cinematogràfica de la diferent manera de percebre el cinema que tenen, en comparació al que es fa a Europa i sobretot a Amèrica.

Un exemple d'aquesta diferent percepció és "Tenkôsei: Sayounara anata" de Nobuhiko Obayashi, un remake de la seva pròpia pel·lícula del 1982, què està basada en una novel·la. No he vist la pel·lícula original i algunes veus diuen que és millor. No obstant, centrant-nos en el remake, la pel·lícula tracta la història de dos estudiants, un noi i una noia, amics de la infància, que "accidentalment" es canvien els cossos. D'aquesta manera, ell passa a ser ella i ella passa a ser ell. Moltes pel·lícules han tocat aquest tòpic infinitat de vegades, en clau d'humor absurd i sense arribar a fer res que valgui la pena, sobretot les americanes. Aquesta pel·lícula és diferent, ja que primer sembla una comèdia (jugant amb un "nudisme" de les imatges que sorprèn per ser una pel·lícula japonesa), però després arriba el típic gir inesperat (un se l'espera, però sempre sorprèn!) que ofereixen les pel·lícules asiàtiques, tergiversant la situació en un drama que pot acabar sent complex, despertant emocions i fent caure alguna llàgrima als més sensibles. En el cas d'aquesta pel·lícula, la transició entre les "dues parts" és perfecta i quasi bé imperceptible, fins que "Oh!", t'adones que hi ha hagut un canvi radical. A més a més, les pel·lícules orientals acostumen a anar carregades d'un gran simbolisme i aquest film no n'és una excepció (només amb el poster ja podem veure-ho), sobretot pel fet que el japonès com a idioma distingeix molt fortament entre homes i dones i això és un element molt important dintre la pel·lícula.

Les actuacions en general són bones, sobretot tenint en compte la dificultat dels diferents rols, però realment els japonesos solen sobreactuar moltíssim, més en aquest tipus de pel·lícules. Precisament, un dels premis que ha guanyat aquest film ha sigut per l'actuació de l'actriu principal: Misako Renbutsu.

Un altre dels aspectes que fan que aquesta pel·lícula sigui especial és el fet que la majoria d'escenes (per no dir totes) han estat rodades de forma inclinada, entre 5 i 45 graus. Aquest simple aspecte tècnic, què és el primer cop que l'he vist utilitzat al llarg de tota una pel·lícula, aporta molta força i uniquicitat a les diferents escenes. Segons com, un no s'adona del tot d'aquest fet fins que acaba la pel·lícula i algú ho comenta, però realment dóna un toc molt especial.

Una pel·lícula 100% recomanable, si bé el final, el més difícil d'aconseguir en aquestes pel·lícules, no m'ha acabat de fer el pes.