dijous, 19 de juny del 2008

Post 64: Chocolate (6,7/10 IMDB)


Avui, dinant he dit: "nem a veure que tenim a l'ordinador... Oh! Aquesta deien que hi havia algo de hòsties, nem a veure això..." i de fet l'he encertada :D.
Un argument fluix, una historia directa i apart, jo m'he saltat els primers quinze minuts de peli per la cara i he anat directament a les hòsties :D.
Aquesta producció tailandesa, Chocolate (2008), de la qual el nom no té molt a veure amb el film, ens arriba de mans de Prachya Pinkaew, director d'Ong-bak (2003) o The protector (2005), les quals destaquen per la gran quantitat de violència i arts marcials que hi ha.
Aquesta no és diferent: una noia autista i el seu cosí es dediquen a cobrar els deutes de la seva mare malalta a una panda de mafiosos. I no pas precisament parlant.
Una de les coses que molen d'aquesta peli, apart de la violència (òbviament), és l'actriu principal, que no és el Tony Jaa com de costum, sinó una nouvinguda al cinema de Muay Thai, Yanin Vismistananda o Jeeja Yanin, una altra tailandesa experta en arts marcials que medeix 162 cm.
De tant en tant, veus alguna cagada a les lluites, però en general és molt entretinguda.
Al final de la peli pots veure part d'escenes falses, la quantitat de gel que utilitzen per aguantar el dolor i la mà de pinyes que es foten. De fet, crec que durant la peli, si ens fixem amb les cames de la Jeeja Yanin, podem veure alguns morats, que em sembla que no són maquillatge XD.
Crec que no tardarem en tornar a veure aquesta dona com a prota d'altres pelis del Prachya o qualsevol altra pel·lícula del gènere.

dimarts, 17 de juny del 2008

Post 63: The Machine Girl (IMDB: 6,4 / 10)


Duríssim! Un 6,4 a IMDB XD! Això és molt per una película d'aquest tipus!
Kataude mashin gâru és potser la película japonesa gore que més s'ha fet ressó en aquest últims mesos, ja que el trailer (molt explícit de sobre el que tracta la peli) era molt, però que molt original.
Un guió molt dolent, una història sumament patètica i MOLTA sang són els principals ingredients d'aquesta peli (lo de sempre, però sempre sorprenent)...
Juntament amb la película de les noies amb banyador (ara li dic així), em penso que són les dues pelis revelació de l'any: sang, yakuzes, més sang, ninjes, tortura, molta més sang, tempura, col·legials, etc.
Des que vaig veure la peli de les noies amb banyador, si una peli gore no té erotisme, ja no és divertit. Tot i així, les perles asiàtiques d'aquest tipus de cinema: Koroshiya Ichi i Ricky-oh, mai podran ser superades....
La películ·la és totalment recomanable als amants del gènere, però és possible que us sentiu estafats al final :D.
M'ensumo algun paralelisme amb Planet Zombie, però m'agrada pensar que aquesta va sortir abans ;).
Ull! Que lo important d'aquestes películes està amb els detalls! Molt important que us quedeu amb els detalls perquè em jugo un braç (l'esquerre ;) ) a que moltes d'aquestes coses estan fetes expressament.
Com les calces d'una col·legial plena de sang no hi ha res!

"Watashi wa oni da!"

P.S: Gears of War, fet :D. Ni una sola dona en tot el joc (fijo que la que fa veu de tia és un tio afeminat) i moltíssima testosterona. Un joc com hi ha pocs ;).

dilluns, 16 de juny del 2008

Post 62: Joshikyôei hanrangun (4,6/10 IMDB)

El poster mola :D

Brutal, simplement brutal :D!
Feia temps que una peli de gore no em feia somriure tantes vegades.... És tan sumament dolenta que gaudeixis l'escassa hora i 20 minuts que dura la película.
El poster diu molt, però a l'hora diu molt poc. Si voleu saber com gastar-se força pasta en una peli i obtenir un resultat a saco de pèssim aquesta és la vostra peli... Té detalls que són de lo millor, com les escenes gore, però la resta, bufffff, BUFFFFFFFFFFFFFFFFF. És una puta pel·lícula malaltissa i lo millor és que se l'han apanyat per poder-la vendre bé, trailer normalillo, bons efectes, un argument que de principi pot atreure als fans d'aquest gènere.... però realment nosé si està fet expressament, però la peli fot un gir que fas PLORA! (ja des dels primers minuts)
LOL! LOL! LOL!
Brutal! Un joia del cine serie B caspa japonès!

P.S: La traducció americana del títol de la peli és "The Girls Rebel Force of Competitive Swimmers" i creieu-me, de la mateixa manera que té aquest nom, es podria dir "El flautista y su flauta que suena a MIDI" . Jajjaja! Fantàstic!

diumenge, 15 de juny del 2008

Post 61: Nihongo no shiken!

Buahahahaha!
Som finals de juny, i seria un mal professor si no fiquès un examen al meus únics dos alumnes :D de japonès.
Serà el moment de veure si han après algo o s'han passat les hores que em fet tocant-se els nassos :D.
Aquest és l'examen que els hi ficarè (hi ha algunes faltes però bueno, "ulls que no veuen, cor que no sent"). És l'hora de la veritat. Ganbarimashou!!!!!!!!

dimarts, 10 de juny del 2008

Post 60: Radica Play TV Legends Street Fighter 2

TXAN! TXAN! TXAAAAAAAAAN!

Volia dedicar el post d'avui a la segona expansió del F.E.A.R, el Perseus Mandate, però després d'acabar el joc, penso que no es mereix un post, és una taca a la bona fama que fins ara el F.E.A.R aparentava. Després de dos anys, només són capaços de fer un joc d'una qualitat gràfica obsoleta (2 anys donen per fer coses) i s'intenten justificar ficant noves armes (típic però no cola) i una història bastant fluixa i repetitiva. Enfi, potser sóc estricte però la segona expansió no es mereix una digna menció.

Passant a altres coses més importants, el post d'avui va dedicat a un estrany artefacte que li va ser confinat (gratuïtament) al meu germà per un company de feina :D: Radica Play TV Legends Street Fighter 2 (http://www.radicagames.com/playtv-legends-street-fighter-2.php)
Aquest artefacte de fabricació xinesa al 2004, és una mini-megadrive que portà fixes dos mandos i un euroconnector pel televisor. Res més. Funciona amb 4 piles AA (que deu n'hi do com vam suar per trobar-ne... moltes coses han deixat de funcionar ^^ ) i té un simple botó de ON/OFF.
Per fer-vos una lleugera idea de lo que és, sería l'equivalent a un cub no regular (hexaedre) de 7x4x7 més o menys (a ull).

La pantalla de selecció dels dos títols disponibles

L'artefacte, des d'ara MMD (mini-megadrive) té el joc de Street Fighter 2 Champions Edition (clavat al de la SNES però amb més opcions, com per exemple amb la possibilitat de jugar amb el Vega, el Sagat o el Mr.Bison) i com a "bonus" també té el Ghouls n'Ghosts, que per desgracia seria com una versió "capada" del Super Ghouls n'Ghosts de la SNES (no tens el doble salt, tipus d'armes limitat, etc). Tot i així, els dos jocs són excelents per a viciar-se.

Un mode de joc de 6 vs. 6 del Street Fighter 2.

Apart, el Ghouls n'Ghosts, al tractar-se d'un d'aquells arcades una mica surrealistes i impossibles de l'època, tens infinits Game Over's, amb lo qual pots jugar fins a passar-te el joc, encara que et pelin mil vegades (nosaltres ho vam intentar i després de no menys de 3 hores, casi ho aconseguim), ja que en aquests jocs no pots guardar :D... Ai! Aquells magnífics bells temps dels 16-bits :D.

No crec que tornem a jugar-hi més, però sens dubte és un artefacte memorable aquest, fàcilment transportable i que pot salvar en més d'una ocasió en situacions freaks :D.

Us deixo amb un video del Gameplay i uns quants screenshots.

Viu.

Mort.


diumenge, 8 de juny del 2008

Post 59: HL2 ep1 & ep2, CoD 4

Hauria d'estar estudiant i aprofitant millor el temps, però bufff, aquest ordinador dòna per moltissim :D. Ha sigut un cap de setmana intens pel que fa al gaming, però si més no, he aconseguit sentenciar un parell de temes i així poder concentrar-me millor en l'estudi.
Tot i així, tant de bo aquests jocs s'haguessin allargat més.

La ciutat 17 ha perdut força :) Ull! Al Strider del fons :D! (Episode 1)

Senyores i senyors, quins jocs (totes les fotos són en gameplay) !
Primerament, les expansions del Half Life 2, els episodis 1 i 2, que si bé no destaquen per un excès contingut de nou mode de joc o gràfic (al segon si que hi ha una millora), ho fan per la historia, agafada des de l'últim lloc on es va deixar al Half Life 2, destruint el nucli de la torre de la Ciutat 17.

Donant un tom amb el Shotgun amb el pibón de la Alyx Vance :D! Quin render tan excelent! (Episode 2)

L'episodi 1 tracta bàsicament de la sortida de la Ciutat 17, mentre que l'episodi 2 tracta d'arribar al Bosc Blanc, on hi ha el laboratori dels rebels. I després.... chan chan chan! Quines ganes que surti l'últim episodi de la trilogia, el tercer! Segur que el joc de Portal té algo a veure amb el tercer episodi (surt el logo de Aperture i la veu de l'ordinador mare en alguns moments de l'episodi 2!)...

"To the white forest" (Episode 2)

A les dues expansions (massa curtes...) van apareixent 2 o 3 classes de nous enemics, nous reptes, un nou cotxe per conduir :D i sobretot aparicions d'antics personatges (tant de la segona com la primera entrega). Aquestes dues expansions són vitals per a qualsevol fan de la saga i s'han de gaudir amb una confiruació de video óptima, ja que gràficament són canela.

Pel que fa a l'altre joc del cap de setmana, ha sigut el Call of Duty 4, la vuitena entrega (comptant expansions) d'aquests FPS d'ambientació bèlica. Fins a la setena entrega, aquests jocs s'ambientaven en la segona guerra mundial, cosa que em va tirar enrere a jugar-hi (i l'ordinador, evidentment). Ara bé, amb el canvi d'ambientació de segona guerra mundial a conflictes bèlics moderns, la cosa va canviar.

Benvinguts a un conflicte bèlic en primera persona enmig de l'Orient Mitjà!

ÉS BRUTAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAL! És possiblement el joc més real al qual hagi jugat fins a l'actualitat... És tot tan real (configuració al màxim òbviament)! Els trets, les morts, les textures, el moviment, la resistència al dolor, l'ambient de guerra... L'únic punt negatiu potser és que és MOLT curt i això fa mal.

Aquest FPS dòna l'ambient d'una autèntica guerra: enemics a no acabar, foc amic, trets descontrolats i perforants, pots agafar l'arma que més convenient creguis, no sé... És molt però que molt brutal! És obvi que s'hi pot trobar algun bug, però en la línia general, és molt bo. Un autèntic vici!

En definitiva, tinc la sensació que "sentenciats" aquestes jocs, tardarem força temps a trobar algo d'una qualitat similar :D (tant l'episodi 2 com el CoD 4 han rebut algun que altre premi).

P.S: Pròximament, F.E.A.R Perseus Mandate, Gears of War i Assassin's Creed si tot va bé :D!

dilluns, 2 de juny del 2008

Post 58: Entre classe i classe

Avui, entre classe i classe de japonès, m’he dedicat a llegir, de forma altruista, el llibre del “ El mundo como voluntad y representación”, un bixo de més de 1200 pàgines sobre l’obra culminant del mestre alemany Schopenhauer (tot i que els assajos sobre la mort i la dona són brutals). Un home realment admirable.

He decidit ficar un parell de fragments que considero apropiats de la seva obra :D.


“Podríamos comparar la vida a una vía circular cubierta de brasas con algunos espacios libres, que tendríamos que recorrer incesantemente; al que vive preso de la ilusión lo consuela el espacio libre que ocupa por un momento o que divisa a su alcance, pero continúa recorriendo la vía; en cambio, el que ha superado el principium individuationis y conoce la esencia de las cosas en sí y, por ello, la totalidad, ya no admite ese consuelo, pues se ve simultáneamente en todos los espacios de la vía, y prefiere salir de ella. Su voluntad se transforma y deja de afirmar su propia esencia reflejada en el espejo del fenómeno. El proceso en que se da a conocer esta transformación es el paso de la virtud al ascetismo.”

El mundo como voluntad y representación
Libro cuarto, texto 68


“También la física (en el más amplio sentido de la palabra) se ocupa en explicar los fenómenos del mundo. Pero la naturaleza de sus explicaciones hace a éstas insuficientes. La física es incapaz de sostenerse sobre sus propios pies y, por muy ufana que se muestre frente a la metafísica, necesita el apoyo de ésta. Pues la física explica los fenómenos mediante algo aún más desconocido que ellos, es decir, por medio de leyes naturales fundadas en fuerzas naturales, entre las que se cuenta también la fuerza vital.”

El mundo como voluntad y representación
Complementos al Libro primero, capítulo 17


“Así, la vejez y la muerte, hacia las que toda vida corre necesariamente, son la sentencia condenatoria de la voluntad de vivir escrita por la propia mano de la naturaleza, en la que se dice que esa voluntad de vivir es una aspiración que debe frustrarse a sí misma. (…) Las horas transcurren tanto más rápidamente cuanto más agradables son, y tanto más despacio cuanto más penosas nos resultan, pues es el dolor, y no el placer, el elemento positivo cuya presencia se hace sentir. Igualmente, tenemos consciencia del tiempo en los momentos de aburrimiento, no en los momentos de diversión. Ambas cosas demuestran que nuestra existencia es tanto más feliz cuanto menos sentimos; de lo que se deduce que sería mejor no tenerla.”

El mundo como voluntad y representación
Complementos al Libro cuarto, capítulo 46


“No hay más que un error innato: el de creer que existimos para ser felices. Nos es innato porque se identifica con nuestra misma existencia, pues todo nuestro ser no es sino su paráfrasis y nuestro cuerpo su monograma; no somos más que voluntad de vivir, y la satisfacción sucesiva de toda nuestra volición es lo que se piensa con el concepto de felicidad.”

El mundo como voluntad y representación
Complementos al Libro primero, capítulo 49


P.S: Amb aquest post, la meva intenció no és dir “sóc super guay perquè llegeixo filosofia”.

Post 57: Kisaragi (IMDB: 7,8/10)


Rarament trobes pel·lícules d'aquest tipus, sobretot en el cinema japonès, on la història està realment ben narrada, transmetent al 100% el que el director vol a la persona que mira la peli.

La peli tracta d'un grup de 5 otakus que es reuneixen, a través d'un forum i sense conèixer-se els una als altres, per fer una celebració del primer aniversari de la mort de la seva Idol preferida, Miki Kisaragi. Un d'ells, sospita que la mort de la Idol (es podria qualificar com a models/actrius/cantants, però és difícil d'explicar que és una Idol, ja que és un fenòmen força japonès) no és el que realment aparenta i a partir d'aquí comencen a descobrir la veritat.

El director és força poc conegut, Yuichi Sato, però els actors han estat vistos amb pelis com Doppelganger, Linda!Linda!Linda! o Azumi, i penso que la seva interpretació fa que quedis enganxat a l'insòlit guió. La peli no és que mati especialment, però és interessant la manera amb la que es va tractant la història, passant pel drama, l'humor, l'absurd, el thriller, etc. Sobretot és això, una pelicula que sorprén i explica una història de forma molt àgil (crec que és una adaptació d'una novela)

P.S: Si sou una tia i us molen els tios japonesos, pot ser que en aquesta peli, malgrat només hi hagin 5 personatges, trobeu el vostre "kakkoi otoko". (tio molón :D)

diumenge, 1 de juny del 2008

Post 56: Bioshock

"Uhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh!"

Dit i fet!

Ja s’ha acabat el Bioshock.

Aquest joc és un FPS (amb un parell de punts de RPG, com és decisions a prendre, habilitats complementàries, etc) desenvolupat per 2k Boston/2k Australia, amb l’ajuda de nVidia i el motor gràfic de l’Unreal Tournament.

Vaig interessar-me pel joc sense saber-ne res del mateix, simplement m’interessava perquè requeria força recursos (que ara tinc :D) i pels premis que havia guanyat.

El joc s’ambienta en els anys 60, on després que el prota (Jack, aka l’usuari) sofreixi un accident d’un avió comercial, sent ell l’únic supervivent, aquest arriba a un far, al mig del mar, que el condueix a una ciutat secreta subterrània al fons del mar, Rapture. I a partir d’aquí comença una gran aventura, que pot acabar-se amb diferents finals alternatius. Ja sabeu que sóc home de poques paraules.

Al principi, el joc em va costar d’entrar (malgrat l’estupenda qualitat gràfica), per una banda pel fet que cal acostumar-se a la manera de lluitar, curar-se, morir, etc, i per l’altra, pel fet que el camp de visió, segons el meu parer (i ara s’ha confirmat després de llegir unes reviews oficials), és massa petit i no tan ampli com hauria de ser... i això cansa molt. Però finament, després d’unes hores, li pilles el gust als “plàsmids”, una mena de poders alternatius a les armes tradicionals :D. A més a més, no podia faltar-hi l’arma de subsistència bàsica en molts dels shooters d’avui en dia, la clau anglesa (dotada d’un poder destructiu que no heu de subestimar MAI!).

El joc, malgrat les bones puntuacions que ha rebut, també ha tingut algunes crítiques negatives pel que és la versió d’ordinador, com les queixes pel seu sistema d’activació de copies originals, que és una mica conflictiu, o el forçat camp de visió, que ja s’ha comentat. Tot i així, sempre hi ha solucions per aquest problemes ;).

La història dóna molt de si i no tot és matar i matar ;), tot i que ja se sap que això és lo millor.

Finalment cal destacar és que, o bé el joc és fàcil, o bé passa massa ràpid (la història es fa força curta), o el que sigui, però jugant en aquest joc, passa que les hores et passen de dos en dos, fa por. SI! SI! Mires el rellotge, són les 2... tornes a mirar, i són les 4.

Misteriós! Meravellós!

Post 55: Tekkon kinkreet


Feia temps que perseguia aquest peli... Al principi no hi havia un bon rip, després faltaven subtítols, més tard no vaig poder anar-la a veure al festival de Sitges, i en acabat, m'en vaig mig oblidar.
La peli és el debut com a director de Michael Arias en el món del cinema, malgrat haver participat amb un curt d'Animatrix i la peli de Mononoke-hime.
La cosa és que avui l'he trobada a l'ordinador i com ja hem acabat els treballs d'universitat (queden examens però tinc una petita tregua temporal) i he de fer pauses entre joc i joc (Bioshock rulz :D!), avui ha tocat peli.
Pel que fa a l'animació, que era el motiu principal pel qual volie veure la peli, deixa el llistó MOLT alt. En quant a dinamisme, colors, animació, detalls i simbolisme, la peli en va plena, però molt plena.
El que m'ha fallat una mica és la historia, que si bé és interessant, no acaba d'estar ben narrada o ben intengrada amb lo superbament bona que és l'animació. No sabria com explicar-me però...
La banda sonora, penso que és un punt a favor de la peli, realment acompanya, no és res de l'altre món però en una película d'anime, encara que sigui animació, una bona banda sonora hi fa força bé.
Un punt curiós de l'història i de la trama en si (si no fós pels pocs elements fantàstics que hi ha), és que, segons el meu criteri, és molt adaptable a la realitat. Vull dir, és una història molt real (obviant algunes coses). Encara que vingui d'un manga i tal, crec que s'intenta reflectir part d'una realitat a través la història.
No farè spoiler sobre la trama de la peli, però tracta de dos nens orfes que intenten defensar el seu barri de l'arribada d'una banda de Yakuzes.
Tot i així, malgrat tot lo bo d'aquesta película, penso que Paprika, del mateix any (però amb el geni del Satoshi Kon darrera) és ínfimament millor. Són dos animacions completament diferents, però Paprika guanya, per poc, però guanya.

Lo que és el comentari d'avui pot semblar una mica "curt", però estic espès. Gomen ^^.