Post 59: HL2 ep1 & ep2, CoD 4

Hauria d'estar estudiant i aprofitant millor el temps, però bufff, aquest ordinador dòna per moltissim :D. Ha sigut un cap de setmana intens pel que fa al gaming, però si més no, he aconseguit sentenciar un parell de temes i així poder concentrar-me millor en l'estudi.
Tot i així, tant de bo aquests jocs s'haguessin allargat més.

La ciutat 17 ha perdut força :) Ull! Al Strider del fons :D! (Episode 1)

Senyores i senyors, quins jocs (totes les fotos són en gameplay) !
Primerament, les expansions del Half Life 2, els episodis 1 i 2, que si bé no destaquen per un excès contingut de nou mode de joc o gràfic (al segon si que hi ha una millora), ho fan per la historia, agafada des de l'últim lloc on es va deixar al Half Life 2, destruint el nucli de la torre de la Ciutat 17.

Donant un tom amb el Shotgun amb el pibón de la Alyx Vance :D! Quin render tan excelent! (Episode 2)

L'episodi 1 tracta bàsicament de la sortida de la Ciutat 17, mentre que l'episodi 2 tracta d'arribar al Bosc Blanc, on hi ha el laboratori dels rebels. I després.... chan chan chan! Quines ganes que surti l'últim episodi de la trilogia, el tercer! Segur que el joc de Portal té algo a veure amb el tercer episodi (surt el logo de Aperture i la veu de l'ordinador mare en alguns moments de l'episodi 2!)...

"To the white forest" (Episode 2)

A les dues expansions (massa curtes...) van apareixent 2 o 3 classes de nous enemics, nous reptes, un nou cotxe per conduir :D i sobretot aparicions d'antics personatges (tant de la segona com la primera entrega). Aquestes dues expansions són vitals per a qualsevol fan de la saga i s'han de gaudir amb una confiruació de video óptima, ja que gràficament són canela.

Pel que fa a l'altre joc del cap de setmana, ha sigut el Call of Duty 4, la vuitena entrega (comptant expansions) d'aquests FPS d'ambientació bèlica. Fins a la setena entrega, aquests jocs s'ambientaven en la segona guerra mundial, cosa que em va tirar enrere a jugar-hi (i l'ordinador, evidentment). Ara bé, amb el canvi d'ambientació de segona guerra mundial a conflictes bèlics moderns, la cosa va canviar.

Benvinguts a un conflicte bèlic en primera persona enmig de l'Orient Mitjà!

ÉS BRUTAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAL! És possiblement el joc més real al qual hagi jugat fins a l'actualitat... És tot tan real (configuració al màxim òbviament)! Els trets, les morts, les textures, el moviment, la resistència al dolor, l'ambient de guerra... L'únic punt negatiu potser és que és MOLT curt i això fa mal.

Aquest FPS dòna l'ambient d'una autèntica guerra: enemics a no acabar, foc amic, trets descontrolats i perforants, pots agafar l'arma que més convenient creguis, no sé... És molt però que molt brutal! És obvi que s'hi pot trobar algun bug, però en la línia general, és molt bo. Un autèntic vici!

En definitiva, tinc la sensació que "sentenciats" aquestes jocs, tardarem força temps a trobar algo d'una qualitat similar :D (tant l'episodi 2 com el CoD 4 han rebut algun que altre premi).

P.S: Pròximament, F.E.A.R Perseus Mandate, Gears of War i Assassin's Creed si tot va bé :D!

Post 58: Entre classe i classe

Avui, entre classe i classe de japonès, m’he dedicat a llegir, de forma altruista, el llibre del “ El mundo como voluntad y representación”, un bixo de més de 1200 pàgines sobre l’obra culminant del mestre alemany Schopenhauer (tot i que els assajos sobre la mort i la dona són brutals). Un home realment admirable.

He decidit ficar un parell de fragments que considero apropiats de la seva obra :D.

“Podríamos comparar la vida a una vía circular cubierta de brasas con algunos espacios libres, que tendríamos que recorrer incesantemente; al que vive preso de la ilusión lo consuela el espacio libre que ocupa por un momento o que divisa a su alcance, pero continúa recorriendo la vía; en cambio, el que ha superado el principium individuationis y conoce la esencia de las cosas en sí y, por ello, la totalidad, ya no admite ese consuelo, pues se ve simultáneamente en todos los espacios de la vía, y prefiere salir de ella. Su voluntad se transforma y deja de afirmar su propia esencia reflejada en el espejo del fenómeno. El proceso en que se da a conocer esta transformación es el paso de la virtud al ascetismo.”

El mundo como voluntad y representación
Libro cuarto, texto 68

“También la física (en el más amplio sentido de la palabra) se ocupa en explicar los fenómenos del mundo. Pero la naturaleza de sus explicaciones hace a éstas insuficientes. La física es incapaz de sostenerse sobre sus propios pies y, por muy ufana que se muestre frente a la metafísica, necesita el apoyo de ésta. Pues la física explica los fenómenos mediante algo aún más desconocido que ellos, es decir, por medio de leyes naturales fundadas en fuerzas naturales, entre las que se cuenta también la fuerza vital.”

El mundo como voluntad y representación
Complementos al Libro primero, capítulo 17

“Así, la vejez y la muerte, hacia las que toda vida corre necesariamente, son la sentencia condenatoria de la voluntad de vivir escrita por la propia mano de la naturaleza, en la que se dice que esa voluntad de vivir es una aspiración que debe frustrarse a sí misma. (…) Las horas transcurren tanto más rápidamente cuanto más agradables son, y tanto más despacio cuanto más penosas nos resultan, pues es el dolor, y no el placer, el elemento positivo cuya presencia se hace sentir. Igualmente, tenemos consciencia del tiempo en los momentos de aburrimiento, no en los momentos de diversión. Ambas cosas demuestran que nuestra existencia es tanto más feliz cuanto menos sentimos; de lo que se deduce que sería mejor no tenerla.”

El mundo como voluntad y representación
Complementos al Libro cuarto, capítulo 46

“No hay más que un error innato: el de creer que existimos para ser felices. Nos es innato porque se identifica con nuestra misma existencia, pues todo nuestro ser no es sino su paráfrasis y nuestro cuerpo su monograma; no somos más que voluntad de vivir, y la satisfacción sucesiva de toda nuestra volición es lo que se piensa con el concepto de felicidad.”

El mundo como voluntad y representación
Complementos al Libro primero, capítulo 49

P.S: Amb aquest post, la meva intenció no és dir “sóc super guay perquè llegeixo filosofia”.

Post 57: Kisaragi (IMDB: 7,8/10)

Rarament trobes pel·lícules d'aquest tipus, sobretot en el cinema japonès, on la història està realment ben narrada, transmetent al 100% el que el director vol a la persona que mira la peli.

La peli tracta d'un grup de 5 otakus que es reuneixen, a través d'un forum i sense conèixer-se els una als altres, per fer una celebració del primer aniversari de la mort de la seva Idol preferida, Miki Kisaragi. Un d'ells, sospita que la mort de la Idol (es podria qualificar com a models/actrius/cantants, però és difícil d'explicar que és una Idol, ja que és un fenòmen força japonès) no és el que realment aparenta i a partir d'aquí comencen a descobrir la veritat.

El director és força poc conegut, Yuichi Sato, però els actors han estat vistos amb pelis com Doppelganger, Linda!Linda!Linda! o Azumi, i penso que la seva interpretació fa que quedis enganxat a l'insòlit guió. La peli no és que mati especialment, però és interessant la manera amb la que es va tractant la història, passant pel drama, l'humor, l'absurd, el thriller, etc. Sobretot és això, una pelicula que sorprén i explica una història de forma molt àgil (crec que és una adaptació d'una novela)

P.S: Si sou una tia i us molen els tios japonesos, pot ser que en aquesta peli, malgrat només hi hagin 5 personatges, trobeu el vostre "kakkoi otoko". (tio molón :D)

Post 56: Bioshock

"Uhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh!"

Dit i fet!

Ja s’ha acabat el Bioshock.

Aquest joc és un FPS (amb un parell de punts de RPG, com és decisions a prendre, habilitats complementàries, etc) desenvolupat per 2k Boston/2k Australia, amb l’ajuda de nVidia i el motor gràfic de l’Unreal Tournament.

Vaig interessar-me pel joc sense saber-ne res del mateix, simplement m’interessava perquè requeria força recursos (que ara tinc :D) i pels premis que havia guanyat.

El joc s’ambienta en els anys 60, on després que el prota (Jack, aka l’usuari) sofreixi un accident d’un avió comercial, sent ell l’únic supervivent, aquest arriba a un far, al mig del mar, que el condueix a una ciutat secreta subterrània al fons del mar, Rapture. I a partir d’aquí comença una gran aventura, que pot acabar-se amb diferents finals alternatius. Ja sabeu que sóc home de poques paraules.

Al principi, el joc em va costar d’entrar (malgrat l’estupenda qualitat gràfica), per una banda pel fet que cal acostumar-se a la manera de lluitar, curar-se, morir, etc, i per l’altra, pel fet que el camp de visió, segons el meu parer (i ara s’ha confirmat després de llegir unes reviews oficials), és massa petit i no tan ampli com hauria de ser... i això cansa molt. Però finament, després d’unes hores, li pilles el gust als “plàsmids”, una mena de poders alternatius a les armes tradicionals :D. A més a més, no podia faltar-hi l’arma de subsistència bàsica en molts dels shooters d’avui en dia, la clau anglesa (dotada d’un poder destructiu que no heu de subestimar MAI!).

El joc, malgrat les bones puntuacions que ha rebut, també ha tingut algunes crítiques negatives pel que és la versió d’ordinador, com les queixes pel seu sistema d’activació de copies originals, que és una mica conflictiu, o el forçat camp de visió, que ja s’ha comentat. Tot i així, sempre hi ha solucions per aquest problemes ;).

La història dóna molt de si i no tot és matar i matar ;), tot i que ja se sap que això és lo millor.

Finalment cal destacar és que, o bé el joc és fàcil, o bé passa massa ràpid (la història es fa força curta), o el que sigui, però jugant en aquest joc, passa que les hores et passen de dos en dos, fa por. SI! SI! Mires el rellotge, són les 2... tornes a mirar, i són les 4.

Misteriós! Meravellós!

Post 55: Tekkon kinkreet

Feia temps que perseguia aquest peli... Al principi no hi havia un bon rip, després faltaven subtítols, més tard no vaig poder anar-la a veure al festival de Sitges, i en acabat, m'en vaig mig oblidar.
La peli és el debut com a director de Michael Arias en el món del cinema, malgrat haver participat amb un curt d'Animatrix i la peli de Mononoke-hime.
La cosa és que avui l'he trobada a l'ordinador i com ja hem acabat els treballs d'universitat (queden examens però tinc una petita tregua temporal) i he de fer pauses entre joc i joc (Bioshock rulz :D!), avui ha tocat peli.
Pel que fa a l'animació, que era el motiu principal pel qual volie veure la peli, deixa el llistó MOLT alt. En quant a dinamisme, colors, animació, detalls i simbolisme, la peli en va plena, però molt plena.
El que m'ha fallat una mica és la historia, que si bé és interessant, no acaba d'estar ben narrada o ben intengrada amb lo superbament bona que és l'animació. No sabria com explicar-me però...
La banda sonora, penso que és un punt a favor de la peli, realment acompanya, no és res de l'altre món però en una película d'anime, encara que sigui animació, una bona banda sonora hi fa força bé.
Un punt curiós de l'història i de la trama en si (si no fós pels pocs elements fantàstics que hi ha), és que, segons el meu criteri, és molt adaptable a la realitat. Vull dir, és una història molt real (obviant algunes coses). Encara que vingui d'un manga i tal, crec que s'intenta reflectir part d'una realitat a través la història.
No farè spoiler sobre la trama de la peli, però tracta de dos nens orfes que intenten defensar el seu barri de l'arribada d'una banda de Yakuzes.
Tot i així, malgrat tot lo bo d'aquesta película, penso que Paprika, del mateix any (però amb el geni del Satoshi Kon darrera) és ínfimament millor. Són dos animacions completament diferents, però Paprika guanya, per poc, però guanya.

Lo que és el comentari d'avui pot semblar una mica "curt", però estic espès. Gomen ^^.